Letra R

Rellotges del campanar

rellotgesRELLOTGES SOLARS: Fins al segle setze es coneixien les hores per mig de rellotges solars, que tant en Vinaròs com en altres llocs, es trobaven en edificis públics. Van alcançar gran perfecció i es van publicar llibres que tractaven sobre els mitjans per tal d’aconseguir que siguessen més exactes en marcar les hores del sol. Per mig de representacions antigues que ens han arribat i per algunes fotos de principis d’aquest segle, veiem que d’aquells rellotges rellotges 2solars, dels que a Vinaròs deurien existir segurament artístics exemplars, no en queda cap mostra desgraciadament. És una constant típica del nostre poble, no deixar mostra ni rastre d’algunes indústries de les que en altres temps vam ser capdavanters, com del negoci del vi, dels bocois, de l’oli, de les garrofes, etc. dels que no hem guardat els instruments ni res per al museu. De rellotges solars, com deiem, se’n trobaven als llocs següents: a la façana de l’església de l’ermita, dalt de la finestra del cor. Es pot comprovar fàcilment per qualsevol foto antiga de començaments de segle. Al campanar, a la cara Est que mira cap a la mar i a la mateixa façana de l’església. També es pot comprovar en fotos antigues, en que apareix mig borròs el rellotge que serviria per suplir les deficiències del rellotge mecànic, quan aquest s’avariès per qualsevol motiu. A la façana de la muralla, junt al “Portal de Baix”, com es pot vore en diverses representacions de l’esmentat portal. (Vegeu el “llibre d’Annis”, rellotges 3o la patent de sanitat dibuixada per Piñol, etc); al ex-convent de Sant Francesc, on encara en la part recaient a la presó es podia vore en un extrem sortint, l’agulla de ferro que marcava les hores. Aquest estava orientat cap al Sud, mentre tots els altres que hem citat estaven orientats cap a Llevant. Possiblement n’hi hauria molts més. En temps més actuals és sols el campanar de l’església de Santa Magdalena el que llueix un rellotge solar, però és d’època moderna i, les hores, no les assenyala correctament. A part, molts de xalets rellotges 4llueixen uns que es venen de ceràmica, que són merament objectes de decoració i rarament assenyalen l’hora exacta.
RELLOTGE MECÀNIC DEL CAMPANAR: Encara que ja existien rellotges mecànics a les torres de les esglésies en 1371 (Toledo), València (1378), Burgos (1384), Lleida (1390), Barcelona (1393), a Castelló van arribar en 1389-1416. El primer rellotge de Vinaròs dataria per tant de la mateixa construcció del campanar, el qual fou ja concebut seguint la moda imperant molts anys abans com a torre del rellotge i de les campanes, que encara que no es tenen rellotges 5documents sobre l’autor ni autors ni del autor de la torre del rellotge ni del campanar, construít aquest en 1587-88, tres anys després d’acabada l’església i poc abans de la construcció de la seua artística i preciosa façana. Vinaròs es trobava llavors en la seua dècada més esplendorosa amb aquestes tres construccions. Gómez Sanjuan escriu sobre diversos batejos que parlen (Crònica de Vinaròs de l’1 d’abril del 1996) sobre Pierre Romà i Guillem de Rey, de Marsella, pedrapiquers famosos que van reprende l’obra del campanar de Castelló, aturat durant un segle. En eixa època es tenia molt en compte la qualitat de la pedra i un supervisor entenia sobre el tema i es rescindia el contracte si no era d’excel.lent qualitat. El rellotge del campanar era considerat un bé de gran utilitat pública i per tant s’il.luminava per les nits amb un gran “reverbero” o enginy que utilizava l’oli en bastanta quantitat obligada com a combustible i per tant, la seua estança o cambra devia ser ampla i ventilada, a causa dels gasos originats en la seua combustió, segons s’estipulava en les condicions del contracte que s’ajustava amb el constructor. L’encarregat rellotges 6del seu funcionament havia d’anar a encendre’l totes les nits. A més es feia necesaria la construcció d’un bon balcó de ferro per on s’accedia i s’observaven les estances inferiors per on discorrien i baixaven les grans pedres del contrapés de la pesant i rudimentaria maquinària. Bover Puig ens aporta que en les bolletes de 1675, Domingo Bertín, de la Vila de Sant Mateu, cobra de Gregori Gallen, farmacèutic, 18 lliures reals de València “la qual cantitat se li ha pagat per rahó de la mitat de lo que han importat sos treballs en renovar lo rellonge de la present vila”. Pel que cita Bover és en eixe quart de segle (1650-1675) que hem de situar la finalització del campanar i la col.locació del primer rellotge donat que en el dibuix fet al llibre d’Annis (o aniversaris) de l’església el dibuixant que fa a la portada una xicoteta representació del portal de la mar i la població amb el campanar, el dibuixa en 1650 però exageradament alt i encara amb rellotges de sol. Notícies pròximes al tema en tenim en la Història d’Ulldecona on es parla que l’1 de març de 1676 rellotges 7se li paguen a Joseph Verdera, manyà de Vinarós 7 lliures i 10 sous pel treball que va tenir d’arreglar el rellotge. En els pagaments de l’Ajuntament en 1701, Josep Verdera es citat com ferrer, artiller, rellotger i faroler. Borràs Jarque sols ens parla de l’antic rellotge que hi havia al nostre campanar i que ja es va canviar per un altre, l’any 1817. Diu així: «A 8 d’agost següent, Andreu Uguet, de Morella, firmà contrata per a fer un rellonge ab tota llei dels nous avanços, que sustituíra al vell que havia en el campanar. El preu de contrata fon de 380 lliures valencianes. Però el rellonge nou no va satisfer a la Vila, pos com es llig al número 12 del inventari de l’Arxiu municipal, el constructor es va quedar per 50 lliures el rellonge vell » que era -diu- millor que l’nou». Més avant, a la pàgina 393, torna a tractar el tema, dient que ja era el rellotge actual (?): «Només contava el rellonge del campanar 33 anys, quan ja estava tan envellit que fon precisa la sustitució, acort que prengué l’Ajuntament en 27 setembre de 1850. Es van pressupostar 9.000 rs.i per subhasta s’adjudicà l’obra al rellonger Josep Verdú i Carbonell per 8.000 rs. i el rellotges 8rellonge vell. En 1 d’abril de 1852 s’estrenà el rellonge nóu, que és l’actual». Això afirma Borràs, però en un periòdic local de 15 d’agost de 1886, (El Defensor), sent alcalde Dozal, apareix com a notícia que l’Ajuntament acorda pagar 1250 pessetes a compte del nou rellotge, o siga, un altre. Ramon Puig Puigcerver parla d’ell en el setmanari del 2 de setembre de 2006 (“Any 1886, la década daurada de Vinaròs (IV). Segons ens diu el distribuia Antoni Sendra, sent el venedor Josep Beses i es tractava de posar campanes que havien de tocar els quarts i les hores. No deurien funcionar molt bé perquè aquestes que són fixes van començar a funcionar en 1951, recordant dita novetat mossèn Javier Redó quan va retornar d’una estada per estudis de Roma. Cap a 1915 Francesc Vaquer va fer l’esfera del rellotge en marbre, aprofitant segurament alguna millora més que se li deuria fer. En la revisteta “Patria” de 24 d’abril de 1921 es diu que en sessió de l’Ajuntament s’acorda “(…) dar 50 pesetas al alguacil por la conservación durante el año del reloj de la torre (…)”. Una altra referència la tenim en l’any 1940, en la que es paga el 31 de desembre una factura a Josep Blasco, de Roquetes «por arreglo del reloj del campanario«. Jordi Romeu escriu en el primer setmanari de l’any 1977 les cites de Borràs i afegeix les condicions del contracte. L’any 1989 (el 3 d’agost) es va substituir per un altre ja molt modern, amb motor elèctric, fet segurament per algún descendent de l’anteriorment citat ja que és de «Manufacturas Blasco de Relojes Públicos» de Roquetes (Tarragona) però que segons Agustí Roig residia a L’Aldea. En les parets de la sala en que es troba instal.lat hi ha escrits molts graffitti de joves i de gent que ha visitat la instal.lació, deixant per allí el record de la seua estada. Entre dits graffiti estan també les següents inscripcions curioses de l’empleat municipal. «El dia 1 de Enero de 1983 me hice cargo del Reloj por retiro de Pepet”. Hi ha una signatura mig borrada en que es llig Agustín» (es refereix a Agustí Roig, l’agutzil). «El dia 25 de Marzo a la 1 adelanté el reloj» i una altra que diu: «El dia 30 de septiembre de 1987 a las 3 se cambió la hora«. Dit encarregat recordava anys després que tots els dies a migdia devia donar-li corda al rellotge fent pujar les pesades pedres des de baix de tot fent voltar unes pesades rodes dentades i que va ser el mateix rellotger qui li va indicar que podrien canviar el mecanisme per un molt més modern i electrificat en que ja no calia estar pendent d’ell diàriament, i que l’alcalde va aprobar de seguida en 1989. Als nadals de 1999 es va posar nova l’orla o volta de pedra, de 12 peces, fetes pels joves alumnes de l’escola taller “Serra de l’Ermita”, que conformen un diàmetre de 180 cms.

Comment here

+ 85 = 91