(Vinarós 21-IX-1804 – Madrid 30-X-1870). «Benemèrit de la Patria». Brigadier, Ministre del Tribunal Suprem de Guerra i Marina. Nomenat Coronel de Cavalleria i Gentilhome de Cambra de Sa Magestat. Fill del valent militar del mateix nom. Als dotze anys, el 8 de març de 1816, va ingressar com a cadet en el Regiment de Dragons de Sagunt; va servir en els regiments del Príncep, com a tercer de la Línia; en el del Rei, primer de «Coraceros»; en el d’Extremadura, tercer de Lleugers, i en el de Caçadors de la Guàrdia Reial de Cavalleria. Al cap de tres anys era alfères (12-XII-1819). Va alcançar la graduació de tinent el 18 de febrer de 1821, després d’haver estat ferit dos voltes en les campanyes de Catalunya, fent el Mariscal Milans del Bosch les gestions per al seu ascens. Obtingué el grau de capità el 4 de juliol de 1834; Comanant l’1 de maig de 1847; tinent coronel el 18 de juliol de 1854; coronel el 20 de maig de 1858; brigadier de cavalleria el 15 de novembre de 1864. A les ordres d’Espoz i Mina va fer la campanya de 1820 a 1823 en el primer exèrcit d’operacions de Catalunya, estant baix les ordres del Mariscal de Camp, Francisco Milans del Bosch. Amb aquesta brillant divisió es va trobar enfrot de més de vint accions de guerra, destacant en moltes d’elles i sent ferit dos voltes, per eixe motiu va ser recomanat al Govern de la Nació per Milans del Bosch. Declarat «Benemèrit de la Patria» per les Corts en 1823, li va ser concedida la Creu llorejada de Sant Fernando (decret de 26 de maig de 1825), per ser ferit en l’acció de guerra del setge de València, i en la batalla del Puig. Durant el temps de manament realista va ser confinat a Castella, retornant a la milícia amb tots els honors el 1826, després d’un judici de purificació. Va ocupar el càrrec d’Ajudant Fiscal en el Tribunal Suprem de Guerra i Marina i Major del Consell d’Estat de la Secció de Guerra i Marina. El 15 de desembre de 1849, sent Gentilhome de Cambra del Rei en exercici i condecorat amb la Creu de Sant Hermenegildo i Cavaller de la Real Orde de Carles III, va fer reviure el seu patronatge, que la casa dels Febrer tenia sobre l’altar de la Puríssima a Vinaròs.
Aquest patronatge o majoralia, que feia trenta anys que havia estat descuidat el va reclamar, atenent els drets antics de la seua família i encara que el seu successor, Josep Mª Febrer de la Torre i Llano s’emportaria anys després la imatge a sa casa de Madrid. Era de la seua propietat la pedrera de La Parreta, que se li va contractar per a extraure’n d’ella la pedra per a construir el ferrocarril de València a Barcelona, el 19 de desembre de 1862. Fou elegit Diputat a Corts pel districte de Vinarós en diverses legislatures: 1863, 1864, 1866 i 1867, encara que mai va ser ambiciòs per a ell, ni pel seu temperament, ni hàbits, ja que no va tenir mai inclinació a la vida política, que va ser sempre demanada pels seus amics que el votaven quasi unànimament per ser fill de la ciutat, que coneixia de sobres els seus problemes i els del districte. No va utilitzar mai la seua influència en profit propi ni en el de la seua família. Tots els seus esforços els va emplear exclusivament en els interesos del seu districte. El 1864, junt a les gestions de Costa i Borrás aconsegueix la aprovació tant desitjada del port vinarossenc, anhelat durant segles. Eixe any, va pronunciar a les Corts un memorable discurs en la sessió del dia 3 de març, sobre la llei d’incompatibilitats parlamentàries. El 15 de novembre de 1865 alcança la graduació de Brigadier de Cavalleria, tornant a ser elegit Diputat per Vinaròs. Va fer ús de la paraula diverses vegades i entre elles per advocar en favor d’ un cec de Vinaròs, anomenat Francesc Gombau, el pare del qual va morir gloriosament en el camps d’Alcanar, sent membrede la Milícia Nacional, en lluita contra Cabrera., la qual cosa va ser presa en consideració de les Corts per unanimitat. Grácies a la seua influència es van concedir a Vinarós els honrosos títols de «Molt Noble i Lleial». Va salvar de la venda, durant la Desamortització, del Teatre, i va aconseguir moltes millores per a Vinarós i la comarca. L’any 1867 tornà a formar part del Tribunal Superior de Guerra i Marina. Retirat a la vida privada després del triomf de la Revolució de Setembre de 1869, va morir e 30 d’octubre de 1870, havent rebut també el títol de Cavaller de la Sagrada Religió i Orde de Sant Maurici i Sant Llàcer de Serdanya. El seu bust i escut campegen en el monument aixecat a Costa i Borrás. Se li va dedicar el carrer contigu al barranc o platja del Clot, durant les fires de 1890. Es va casar amb la madrilenya Manuela del Llano i Cerrillo, sent els pares de Josep Maria Febrer de Llano, nascut a Madrid el 1827. Va morir als 66 anys. Al gener de 1997, Josep Manuel Llàtser Brau va escriure al setmanari “Vinaròs” una sèrie d’articles baix el títol genèric de “Un vinarossenc diputat al Congrés… de 1863”, basant-se en el ric epistolari que conserva de la seua família, ja que els seus avantpassats eren els administradors de les propietats dels Febrer a Vinaròs; l’esmentat epistolari pot donar més ampla idea de la vida d’aquest senyor, de la relació que mantenia amb Vinaròs i de molts fets i coses curioses sobre la nostra passada història.
Comment here