Letra F

Forner Piquer, Joan Baptiste Pau

forner_piquer(Mérida 23-II-1756- Madrid 1797). Eminent escriptor, comediògraf i advocat. Fiscal del Suprem de Castella membre del Consell de Sa Magestat, president de la Societat Económica de Sevilla. Fill de pares vinarossencs (el també afamat Agustí Forner Segarra). Com a gran figura de les lletres castellanes, qualsevol enciclopedia parla d’ell i aporta poesies o troços escollits dels seus escrits que també apareixen en llibres de lectures. La seua època es va caracteritzar per la crítica satírica en la que va ser un gran mestre, en un temps d’ escassa vitalitat artística, en el que la reflexió i l’anàlisi ocupen el lloc de l’autèntica creació estètica. No es produeix res nou ni original, però s’escriuen muntanyes de llibres i s’entaulen polèmiques inacabables en les que l’elogi o la censura del temps passat cultural adquireixen una extraordinària virulència. D’aquí que la sàtira sigue una de les característiques més destacades de la literatura del seu temps, el segle XVIII. Nascut a Mèrida on el seu pare exercia la Medicina, va adquirir una considerable cultura humanística i per aixó el 1790 va ser nomenat Fiscal de l’Audiència de Sevilla i en 1796 va ser nomenat Fiscal del Consell Suprem de Castella. El literat Leandre F. de Moratín, en el seu trànsit per Vinaròs, afirma que es volia quedar en casa del seu amic, el qual suposem seria la dels diversos familiars del propi Joan Pau Forner (Vegeu Moratín). Ell mateix es va definir com home «adusto… de condición insufrible y de carácter sumamente mordaz», i, efectivament, els seus atacs a escriptors de l’època demostren en ell un temperament apasionat i violent. Els qualificatius de «asno erudito», «coplista hambriento», o «plagiario», dedicats respectivament a Iriarte, García de la Huerta o Vargas Ponce, són més que suficients per a il.lustrar aquest aspecte de la seua personalitat. A part d’una sèrie d’opuscles intrascendents en els que arremet amb to aspre i agressiu contra els seus contemporanis, Forner va escriure una extensa sàtira, combatint els corruptors de la llengua castellana, que va titular «Exéquias de la lengua castellana» (1782). És una ficció alegòrica en la que l’autor ataca els mals escriptors, que eren els causants de la mort de la llengua castellana. Al final de la narració, la Llengua ressuccita gràcies a Apolo, qui assenyala el perill en que aquells la posen i mana tirar fora les seues obres a un toll on rauquen convertits en granotes. Al llarg de la seua obra -escrita en prosa i en vers-, es censuren els prosaïsme, la gelor i l’afany galicista que domina la literatura de l’època i s’elogia la producció dels nostres clàssics, inclòs la d’alguns -Lope, Calderón-…- pels qui Forner no havia sentit gran simpatia en altres temps. Les seues extraordinàries dots com polemista i el seu entusiasme per la tradició cultural d’Espanya- en una època en la que es posava constantment en entredit-, van moure al ministre Floridablanca a encarregar-li la redacció d’una apologia en la que havia de respondre a la pregunta d’un tal Masson de Morvilliers, apareguda en la «Encyclopédie Methodique»: «Què es déu a Espanya?, Des de dos, quatre, déu segles, què havia fet per Europa?». Forner va complir la seua comesa en una Oración Apolegética por la España y su mérito Literario (1ª Ed. 1786; Madrid) en la que reivindicava la cultura espanyola i la seua orientació cristiana, i en la que s’ataca el racionalisme materialista dels enciclopedistes europeus. En la dura lluita entre els partidaris de la tradició nacional i els defensors de les últimes tendències ultrapirenaiques, Forner es situa entre els primers. Reconeix la importància dels nous mètodes científics i el «mètode intrinsec» de Bacon, però censura d’una manera molt agra l’obra d’un Rousseau, que «solicitó inutilizar la razón reduciendo al estado de bestia al que nació para hombre»; un Helvetius, que va colocar en l’obscena sensualitat els incitaments de l’heroïsme i es va mostrar estrany de la virtud entre els éssers mortals; un Voltaire, gran mestre de la sofisteria i malignitat, que va viure sense pàtria i va morir sense religió….»La Oración Apologética» va suscitar una ampla polèmica sobre el nostre passat cultural, que demostra les profondes diferències que ja en aquell moment separaven els intel.lectuals espanyols i que no farien més que enfonsar-se en el transcòrrer del segle següent. Forner va cultivar també la poesia amb escassa fortuna i es pot considerar situat en el grup anomenat «salmantí». Les seues composicions en vers són de tipus anacreòntic, satíric- v.gr. la «Sátira contra los abusos introducidos en la poesia castellana» (1782) – i filosòfic- sobre les preocupacions ideològiques del moment: la immortalitat de l’ànima, la raó, la felicitat, etc.-. Molta biliografia s’ha escrit sobre el nostre J. P. Forner. Això dóna idea de la gran categoria que va alcançar i de la que segueix tenint encara. Ciutats com Mèrida, Badajoz i també Vinaròs li tenen dedicats carrers.

Comment here

− 1 = 6