Queden encara escampats pel terme al menys prop d’una dotzena de vestigis d’aquest tipus de forns de coure pedres per a fer la calç viva, sent més nombrosos a la serra del Puig de l’ermita, pel motiu de que la seua matèrica prima, la pedra calcària, és molt abundant per tota la zona. Els forns tenien l’altura d’una persona i es feien aprofitant qualsevol dels desnivells dels terrenys, estant oberts per una de les parts per facilitar la introducció de les pedres. Per a obtenir aqueste pedres de calç viva s’omplien els forns amb pedres posant les més grans, llargues i pesades a la part de baix conformant una terrassa i com una cova per a colocar baix d’elles la llenya i rames de fer el foc; al damunt s’anava roblint tot el forn amb les demés pedres de tots els tamanys. Per les nits quan no bufava el vent s’encenia el forn i les flames de molts colors eixien de la part de dalt entre els forats de les pedres que quedaven oxidades o convertides en calç viva al cap d’un cert temps, mentre que les del damunt quedaven a mig cremar. Aquestes es guardaven per a acabar de coure en la següent ocasió. Així les pedres de calç viva es venien pels calziners a pes i s’havien d’amerar amb aigua dins de qualsevol dipòsit (cossi o llibrell) per convertir-les en calç apagada. Durant aquest procès s’havia de tenir molta cura perquè la reacció química es feia amb fort despreniment de calor i de bombolles que malferien sobretot a la gent menuda, menys previnguda. Amb aquesta calç apagada ja es podia posteriorment emblanquinar les parets o s’utilitzava per a la construcció.
Comment here