Letra E

Escut heráldic

escutL’escut parlant, aceptat durant segles per la nostra població, consta d’un camp partit en dos parts amb un cep i una ala caiguda en cadascuna d elles. S’afegix junt al cep, la creu de l’Orde de Montesa, en camps d’or i gules (roig) respectivament i coronat amb corona real oberta. Des de finals de la Baixa Edad Mitjana i començaments de la Moderna, coincidint amb el floriment dels nostres pobles, va tenir lloc l’aparició d’un dessig i voluntat comuna de comptar amb símbols com escuts i banderes. Llavors es posen en plena vigència i s’utilitzen en documents, construccions i objectes (botons, medalles). Referent al nostre escut, com molts altres, es coneix com escut parlant, volent significar senzillament la identificació del nom del nostre poble amb allò que el puguès simbolitzar d’una manera molt simple, fàcil d’entendre, sovint per persones que no sabien llegir ni escriure, que en aquells temps i encara molt posteriorment eren la gran majoria. Els nobles també tenien els seus escuts parlants, i segurament serien ells, que ostentaven els millors càrrecs els qui influirien en l’adopció dels escuts dels pobles i desconeixedors en gran manera de l’origen històric i significació dels noms dels pobles respectius, que els tenien clarament àrabs, el van voler «cristianitzar» a la seua manera. Així van nàixer moltíssims escuts que, sovint, res tenien que vore amb el nom, però que en certa manera, la seua fonética es pareixia. Per posar diferents exemples pròxims tenim que a Alcanar li van posar un canyar, a Gandesa un guant, per alló de «Gante» o «Guante», a Benicarló un «Cardo», a Xert un xai, a Ulldecona dos ulls, a la Jana amb el deu romà Jano i posteriorment amb una geneta, a Càlig un calze, a Traiguera una traílla, a Ares uns bous llaurant (arare), a Catí un gos (canis) i finalment, per acabar amb aquesta relació, al de Vinaròs li van inventar una Vinya d’un tal Alòs: el cep i una ala. En fi, un element folklòric, sense cap raó ni fonamet històric mes que la que ens apunta molt encertadament el nostre ínclit Almela i Vives, quan tracta de l’escut del nostre poble, text amb el que ens identifiquem plenament: pura llegenda, afavorida pel fet de que Vinaròs havia estat, durant segles, un empori del vi. Descartem, per tant, la teoria aceptada per Ràfels Garcia, Borràs Jarque, Mossèn Milián i altres sobre el tal Raimundo de Alòs qui segurament res va tindre a vore amb Vinarós, i refutada ja a principis del segle passat per Bartolomé Ribelles desenmascarant LES FALSES TROBES (Observaciones Histórico-Críticas a las trobas intituladas de mosen Jayme Febrer, València, 1804): El símbol que identifica a la nostra ciutat, l’escut, que se’l lliga amb l’escut d’un senyor, un tal Raimond d’Alòs, cavaller de la Conquesta, capità del rei Jaume I, segons ens afirma en les seues Trobes un tal mossèn Jaume Febrer i de les que han anat a beure constantment els historiadors.
TROBA 37«Entre els capitans fonch Raimón Alòs,que de Catalunya ab la gent baixàe per son servir restà en Vinaròsben acomodat. Mostràs valeròsen lo assalt de Xàtiva e així li donàlo Rei vostron Pare, cases e heretats.Batlle de Xibert lo han fet los Templarisper ser poblador. En lo escut posatsun ala e un cep, los camps trastocats,pinta de or e roig. Sos fets temerarisalaben los moros, car que són contraris.

Però els abundants estudis sobre aquestes Trobes donen a conèixer que EL FAMOS LLIBREes tracta d’una falsificació, ja que ni Benicarló ni Vinarós tenien el títol de Vila encara, ni el seu llenguatge ni la mètrica dels seus versos es corresponen amb l’època del suposat mossèn Jaume Febrer, el qual es fa passar per fillol del Rei Jaume I. Es creu que van ser escrites per un heraldista valencià entre 1650 i 1680, a fi de complaure i ennoblir a determinades famílies riques valencianes. El fet de que aquest llibre sigue una burda falsificació, no significa absolutament que no tingue algunes bases certes.

ELS ALÒS. Ni Raimundo d’Alòs, ni Perot Sancho, que es relacionen amb Vinaròs, ni altres personatges que surten en les cites de Benicarló o de Vila-real, per exemple, apareixen mai en els llibres «dels Feits» ni del «Repartiment»; tampoc es troben ni coincideixen amb els de les cartes pobles ni apareixen en els documents dels seus arxius. Acceptant això es desmunta en part l’origen antic del nostre escut que els historiadors Rafels Garcia, Borràs Jarque i mossèn Milián ja col.loquen en els primers temps de la Reconquesta. A Vinaròs, possiblement, devia existir alguna família dels Alòs, cognom que estava prou extés per la nostra comarca i va arribar fins a Morella, com ho afirma mossèn Milián, però ¿els Alòs de Vinaròs van fer cap a Morella com ell diu, o va ser al revés? Les corrents migratòries de les famílies pudients de les nostres terres han seguit més o menys un itinerari que va des de Morella cap a Vinaròs, i des del nostre poble cap a València. Som de la opinió que difícilment uns vinarossencs se’n anessen a establir a Morella, que poc després de la Reconquesta era molt més important que Vinaròs, però que immediatament en el transcòrrer del temps el nostre poble la va anar superant. En documents de l’arxiu morellà el reverent Manuel Milián ha localitzat a un tal Arnauld d’Alòs (1325), un altre Arnau d’Alòs (1369), i a Joan Ferrandis d’Alòs (1414). el primer actua de testimoni en un document notarial, el segon és notari i el tercer és un important cavaller militar; «Una rama de los Alòs vino para Morella indudablemente desde Vinaroz» arriba a afirmar, quan el cert és que ni en el nostre arxiu municipal, en el qual manca, però, molta informació medieval, ni en els «Quinque Libri» de l’Arxiu Parroquial, apareix mai cap Alòs. I la qüestió és, si no devia ser al revés, que algun Alòs de Morella baixés a Vinaròs, i aquí apossentat s´anés formant molt posteriorment la llegenda que donaria peu a la formació de la tantes vegades vituperada «Vinya d’Alòs», senzillament com escut parlant, com ho van fer molts altres pobles.

ELS ALÒS EN L’ACTUALITAT. Hem trobat documents d’ èpoques passades que nomenen a cavallers amb el cognom Alòs, de la nostra comarca, però on actualment segueixen sent molt abundants encara, és per La Plana de Castelló. Consultada la guia telefònica de la Província (1989) apareixen Alòs a Moncòfar (24), Onda (11), Castelló (6), Borriana i Nul.les (4), Benicàssim i Xilxes (2) Almassora (1). En la resta de la Província i en partiular en la nostra comarca no n’apareix cap.
ESCUT BASAT EN EL NOM. El nom del nostre poble apareix en el nostre primer document, la Carta Pobla, amb «B», la qual es transforma posteriorment en «V», i s’escriu indistintament, moltes vegades començant per VINA i altres per VILA. Així tenim els dos noms de Vinalaròs i Vilanaròs, utilitzats simultàniament; de vegades, fins i tot, en un mateix document. Els notaris que escriuen aquests primers pergamins, segurament, davant el dilema de si era Vila, com Vila-real o Vila-franca, per posar dos exemples pròxims, o VINA(ròs), finalment, en el transcòrrer dels anys es decanten definitivament per aquesta última denominació per ser la més acordada al nom primitiu, i perquè el «lloc» de Vinaròs no va tenir el títol de Vila fins l’any 1540, per privilegi concedit pel mestre de Montesa, Francesc Lanzol de Romaní. Que uns posteriors cristians, amb cert instint historiador, desitgessen buscar-li un origen a aquest nom i els paregués que Vina procedia de Vinya i -Aròs s’ identifiquès amb Alòs, pareix tan senzill que encara avui dia molta gent ho dóna com a cosa certa. I aquí tenim la tantes vegades detractada teoria de la «Vinya d’ Alòs» que va donar origen, no al nom però sí a l’escut parlant, el qual va nàixer més tard, i que adoptarien algunes famílies riques dels Alòs traslladades a València, les quals, buscant-se un origen noble, van acceptar de molt bon grau ser considerats senyors fundadors d’un poble en alça com era Vinaròs.
ELS NOSTRES ESCUTS. Fou Francesc Argemí qui propugnà per mig de l’article “Vinaroz moderno” publicat a l”Heraldo de Vinaroz” (12-V-1929) la necessitat de la creació d’un Museu Municipal en l’antiga Escola D’Alt (Edifici de correus), quan aquesta escola va deixar de funcionar en inaugurar-se el “Grupo de Baix” o de Sant Sebastià en 1929, per a recollir totes les peces interessants que es trobaven disperses, com el primitiu escut de la ciutat que estava a l’arxiu municipal. Aquest escut de que parla Argemí s’ha perdut, perquè suposem que era el que es troba a la façana de l’Ajuntament, però aquest no és, ja que quan es va construir l’Ajuntament es van donar els permisos després de molts assessoraments i amb l’orde estricta de que havia de figurar l’escut de la Vila en el frontispici. L’escut més antic que trobem en el nostre poble és el d’una ala sola que es veu en la finestra gòtica de l’antic ajuntament de l’arc del carrer del Roser, amb la particularitat de que no és una ala caiguda com totes les altres, ja que apareix alçada. Té forma de losange. Es troba dins d’un relleu quadrat de forma quasi romboide. Segons alguns heraldistes aquesta forma és la pròpia de les donzelles o viudes i també de les poblacions a les que s’atribueix una característica «femenina», com el de València ciutat. En relació amb aquest escut, també tenim representada l’ala en el peu del relicari de la Vera Creu que tenim a Vinaròs. A la part oposta a l’ala es troba l’estrella de David o Salomó. Segons mossèn Milián representa l’escut de la família donadora de dit relicari, que ell pareix coneixeria però que sols sabrem el dia que es publique el seu “Inventario Dertosense” que va elaborar per tota la diòcesi.
escut_2El següent escut és el de la pedra clau dels porxos de l’ermita, que està datat en 1549. Aquest ja conté les dos components de l’escut: l’ala caiguda damunt del cep, però sense estar partit i amb la data ben visible, per deixar constància d’ un fet molt important per a ells: la construció d’aquells porxos i edifici.

 

 

 

 

escut_3Cronològicament a aquest seguirien el que anomenarem tercer i quart; els de les pedres clau del primer altar o capella lateral i de l’altar del Natzaré de l’església.Són del mateix temps de la construcció del temple, per tant anteriors a 1594, data de la seua benedicció i quasi acabament. Presenta el cep i després l’ala, per aquest ordre.

 

 

 

 

 

escut_4 L’escut interior del sostre de l’església, l’anomenaríem el «cinqué». Aquest fa de pedra clau i assenyala el lloc que ocupaven les autoritats vinarossenques en les solemnitats religioses que presidien. Els antics Justícia, Jurats i resta seurien baix d’aquest lloc, ja que llavors sols podien accedir al presbiteri els sacerdots i servidors del culte (escolans), estant prohibit a totes les altres persones. Aquest magnífic escut policromat amb or i roig ja és el que més s’aproxima als colors que s’atribueixen als del cavaller Alòs. «Pinta de or e roig, los camps trastocats», ja que sobre fons roig es troben el cep i l’ala, com en la façana. Ignorem documentalment la data de construcció, però podem aventurar que seria de l’època d’acabament de l’església, ja que era bastant, com la moda, seguida de les catedrals gòtiques, i per eixe temps l’escultor de Benicarló Vicent Redorat fa el de l’església de La Mata (Vegeu Eixarch Frasno, en «La Mata», pàg. 323). A més a més, a aquest escultor també el cita Borràs Jarque per la seua actuació en Vinaròs (pp. 90 i 93). Per eixe temps es devien pintar el cinc plafons que es troben al sostre del presbiteri i que representen als cinc patrons menors de la Vila: Sant Roc, Sant Gregori, Sant Josep, Sant Vicent Ferrer i Sant Ignasi; per tant, sembla que l’escut podria ser de la mateixa època. Aquestes taules valencianes que es citen, si són coetànies, es podrien atribuir als pintors vinarossencs Joan i Josep Moreno, d’eixa època. (Vegeu Mundina, Sarthou carreres, Eixarh Frasno, Op. Cit. pàgina 342).

escut_5El que considerem «sisé» seria el de la porta de l’entrada al recinte de l’ermita, datat el 1637. Apareix partit, amb l’ala a l’esquerra i el cep a la dreta, estant per tant equivocat, ja que si és parlant, ho déu de tenir al revés.

 

 

 

 

 

 

Denominem «seté» l’escut que apareix a la primitiva bandera de Vinaròs, de l’any 1654, la qual es conserva en molt mal estat en una vitrina del Museu Municipal. Té el cep a l’esquerra i l’ala caiguda a la dreta, separats per una gran creu de Sant Andreu. A dalt apareix la figura de la Mare de Déu de la Misericòrdia, brodada amb fil de plata, i baix, la imatge de Sant sebastià, brodada amb fils de seda. Enmig de la creu de sant Andreu apareix l’escut d’Espanya, i sobresurt per darrere d’ell la creu de Montesa, en color blanc, segurament per haver perdut el color original el damasc roig.

escut_6 Contemporani d’aquest anterior de la bandera tenim representat en el llibre de l’arxiu parroquial conegut com «Llibre d’Annis» o Aniversaris o Obligacions del Clero. Dintre d’un dibuix circular molt interessant representant Vinaròs des d’una perspectiva del port natural es veu a cada costat del campanar el cep i l’ala. Aquest seria el «Vuité».

 

 

 

 

 

 

SANYO DIGITAL CAMERASeguiria a aquest el de la façana de l’església el qual es troba en dos medallons a cada costat de la portalada barroca; en aquest cas, el cep es troba a l’esquerra i l’ala a la dreta, igual que l’anterior. Es podria datar cap al 1700. Aquest seria el «nové» escut.

 

 

 

10 escudoUn següent escut esculpit en pedra el tenim en la façana de l’actual Ajuntament, -que va ser construit sobre la primitiva església-, l’any 1784. Sembla estar fet sobre un dibuix de plater, a l’estil dels dibuixos que els orfebres Piñol ens han deixat. Té el cep a l’esquerra i l’ala a la dreta, envoltat dintre d’una orla redona o corona de llorer, adornada per fora amb motius vegetals i acargolats, i en cada un dels quatre extrems apareix un fruit de pera entre dos fulles. Tot es troba dins d’un marc quadrat i format per una cinta que gira com un tirabuixó. A aquest escut l’anomenarem «desé».

 

 

 

escut_7Seguiria cronològicament l’escut que es troba representat en una ceràmica de l’ermita, en que apareix de manera esquematitzada el nostre poble. Situat a la banda de l’evangeli de l’altar major del presbiteri, es troba en un plafó de rajoles de ceràmica d’Alcora, una representació dels tres temples de Vinaròs; l’església, i dels convents de Sant Francesc i Sant Agustí, amb una rica policromia. A una banda del campanar apareix una estrella de la que baixen uns raigs de llum, amb la inscripció «Stella Maris» i a l’altre costat veiem l’escut «equivocat» de Vinaròs, partit però amb l’ala a l’esquerra i el cep a la dreta. L’època i les ornamentacions externes amb les típiques rocalles del rococó ens donarien la data més o menys pareguda a la que figura en el plafó dels mariners: «Se hizo este piso a expensas de los devotos marineros. 1783«. A aquest escut li diriem «onzé». Té els camps sense pintar, en blanc.

 

L’any 1791, l’orfebre Carles Piñol va dibuixar en una patent de sanitat, a més a més de la capçalera amb els patrons de la Verge de l’Assumpció, Sant Sebastià i Sant Roc, un artístic escut de la nostra vila. Dintre d’una corona de llorer, envoltada de rica decoració floral apareix partit l’escut amb el cap i l’ala. Junt al cap ens apareix per primera vegada la creu de Montesa, que deuria ostentar sempre. Fent ric dosser amb la decoració floral apareix una orla o llaç amb la inscripció «Villa de Vinaròs y Montesa» en la que les lletres «N» apareixen al revés. A aquest escut l’anomenem «dotzé», cronològicament.

LA LLETRA «Z» I LA CREU DE MONTESA. (Aparició d’una i desaparició de l’altra). Borràs Jarque en la seua Història de Vinaròs (PP. 7 i 8, Tom I. Ed. 1926), diu: “(…)… despues d’un segle de les malaurades imposicions de Felip V, va imposant-se la Z, fins al punt que comença el 1800 amb el sagell de Montesa a on es llig «Villa de Vinaròs» i acaba el segle amb un altre sagell perdent la noble Creu Montesiana i adquirint la Z final com una corruptela«.

PRIMER ESCUT CORONAT. El primer escut coronat de la nostra encara llavors vila apareix a principis del segle XIX, en un gravat obalat i molt bonic de S. Sebastià que va recuperar l’Associació C. “Amics de Vinaròs” i del que es van editar 1000 exemplars. Enmig de la llegenda que duu al peu apareix l’escut de Vinaròs de forma ovalada dintre d’un altre «sui generis», de forma tradicional francesa o triangular amb lòbuls com es pot vore la corona que apareix per primera vegada és real i oberta i es déu segurament a la moda imperant i / o a la llarguesa del dibuixant, ja que s’adelanta en el temps a la concessió del títol de Molt Noble i Lleial donat per Isabel II. Aquest escut porta gravats en el peu els noms dels autors que el van realitzar. Enmig es llig: “Andrés Crúa lo dibujó”. Aquest pintor havia dibuixat també el gravat del Natzaré de Sant Agustí; nascut en 1775, va morir el 1835, per la qual cosa podem suposar que el devia dibuixar cap a 1800 pel motiu que els dos bisbes que es citen, Bartolomé Camacho i Antoni Josep (Salinas), no són correlatius o seguits, ja que el primer va morir en 1757 i el segon -nascut a Castelló- va ser bisbe des de 1790 fins el 1814, en què va morir.

escut_8PRIMERS COLORS HERÀLDICS. Els primers colors heràldics representats en el nostre escut, basant-se en els colors de les Trobes, apareixen en el segell del Sindicat Agrícola del Salvador utilitzat els anys trenta, poc després que Borràs Jarque publiqués la Història de Vinaròs; la seua relació amb mossèn Bono i la d’aquest amb el Sindicat Agrícola per la construcció del Pou dels Dos Vilars ens poden sugerir que seria l’Arxiprest qui promogués la seua utilització.

 

 

 

 

 

 

SANYO DIGITAL CAMERAEn 1929 Francesc Vaquer “Chaldy” esculpeix l’escut (en pedra?) per al frontispici del mercat municipal.

 

 

 

 

escut_10ACTUALITAT. Modernament, amb més proliferació de periòdics locals i mitjants de comunicació, s’ha popularitzat molt ja el nostre escut, sent incontable per les formes i diversos tipus en els colors. A més a més es reprodueix assiduament en plats de ceràmica, cendrers, enganxines, talles de fusta per a decoració, etc. i les molt diverses adaptacions que les entitats culturals i recreatives, comparses de carnaval, etc. han adoptat i adaptat.

 

 

 

 

 

 

 

escut_9Finalment, sent alcalde Lluís Franco, en la dècada dels anys setanta es va colocar en el dintell de la porta de l’Ajuntament un escut, de gust modern, que ja conté la Creu de Montesa i la corona real tapada; segueix la tradició del cep i l’ala, respectivament. Però es va perdre l’ocasió d’estudiar-lo ben a fons, i representar-lo amb els colors que les normes de l’Heràldica li déu d’atribuir. Està basat en un disseny que ja apareix en uns plànol-guia fets en 1972, que es donaven d’obsequi als turistes estrangers.Aquest el van fer els escultors marbristes, germans Caballero al seu taller. És de pedra arenisca de tipus «Vinaixa».

 

 

 

 
QUADRE RESUM DELS ESCUTS———————————————————————–
Núm. localització……………….any……esquerra i dreta
1. Antic Ajuntament………….S.XIV………Ala –
2. Pedra clau de l’ermita……..1549……..Ala i cep
3. Altars laterals església…….1594……..Cep i ala
4. Presbiteri església…………..1594……..Cep i ala
5. Portal plaça ermita………….1637……..Ala i cep
6. Bandera Vinaròs. Museu….1654……..Cep i ala
7. Llibre d’Annis…………………1654……..Cep i ala
8. Portalada Barroca església..1700……..Cep i ala
9. Façana ajuntament…………..1784……..Cep i ala
10. Plafó rajoles ermita…………1783……..Ala i cep
11. Patent de sanitat C. Piñol…1791 i 1798…Cep i Ala
12. Grabat de Sant sebastià……1820………Cep i ala + corona oberta
13. Portada revis. S. Sebastián..1908……..Cep i ala
14. Frontispici del mercat……….1929
15. Segell Sindicat Agrícola…….1930………+ colors representats
16. Contraportada R. S. Sebastià..1953……+ corona oberta + colors repres.
17. Dintell porta ajuntament…….1975

OBSERVACIÓ. En aquest quadre resum dels nostres escuts veiem la particularitat de que tots els escuts de l’ermita són els equivocats, ja que tenen l’ala en la primera part i el cep en la següent, quan la llògica déu de ser al revés: Vinya: cep; d’Alòs: ala.
ELS COLORS. No trobem cap escut pintat ni sense pintar que segueixque les «Trobes» de mossèn Jaume Febrer, a excepció dels ja molt moderns del segell del Sindicat Agrícola del Salvador, utilitzat als anys trenta i un d’ Enric Soler Godes, molt elaborat, de 1953, representat amb la creu de Montesa i corona dubtosa. Cap dels anteriors a aquests dos segueix les regles de l’Heràldica, que assenyala les línies o punts per indicar els colors. En el llibre «El Solar Catalán, Valenciano y Balear» es troben representats tres escuts dels Alòs de València, entre els quals el primer segueix la norma de les «Trobes». En camp d’or, ala de gules; en camp de gules, cep d’or. Així ho aproven Borràs Jarque i mossèn Milián, al peu de la lletra de les famoses falses Trobes.
escut_11DICTAMEN DE LA REAL ACADÈMIA DE LA HISTÒRIA. Corria l’any 1967 quan l’alcalde Francesc Balada, que havia posat de moda unes festes del «Llagostí», convidava a altes autoritats militars, escriptors i personatges importants, etc, i els concedia un llagostí d’or, l’escut d’or de la ciutat, una medalla d’or, etc. per tal de que coneguessen el nostre poble i fessen alguna cosa per ell. Consultada llavors -el 28 d’octubre del referit any – la Reial Acadèmia de la Història, es va respondre des d’aquell alt estament el 17 de novembre, que els colors «PODRIEN» ser els següents: Camp d’or amb cep de sínople (verd), sumada la Creu de Montesa i camp de plata amb ala («VOL») d’atzur; Corona reial i no ducal, a causa de la concessió del títol de Molt Noble i Lleial per la Reina Isabel II, en 1872. Al juliol de 2000, l’Ajuntament en ple (Setm. “Vinaròs” de 15 de juliol de 2000), va adoptar uns canvis en el nostre escut heràldic arran de les recomanacions del Consell Tècnic d’Heràldica i Vexilol.logia de la Generalitat Valenciana.

 

 

CONSIDERACIÓ FINAL. Com que les famoses “Trobes” són suposadament falses, però fins fa poc era l’única font que es tenia i l’any 1967 la Reial Acadèmia de la Història va donar un veredicte en què apunta la paraula «posiblemente», creiem que no ni ha que donar massa voltes a l’assumpte; que l’Heràldica pot ser molt seria, però el nostre escut no s’ha d’encorsetar després de tenir ja una llarguíssima tradició, de segles, certa i feta, dintre d’un folklorisme que s’adapta a les modes o gustos, com ho poden ser els vestits, tradicions, cançons i himnes. Com que els colors que ens atribuïen les Trobes són els de la senyera, com ben bé assenyala Borràs Jarque, deixem-los seguir en pau, mantenint-los encara que no hi hague cap rigurositat històrica. Així mateix opinava Francesc Amela i Vives, parlant de l’escut de Vinaròs en el seu interessant article «Vinaroz, clarísima ciudad: «Mosén Jaume Febrer o quien escribiera las «Trobes», amparadas bajo nombre dice en verso que D. Jaime I de Aragón al comenzar en el siglo XIII la conquista del reino de Valencia, dejó a su servicio en Vinaroz a un capitán llamado Raimundo Alòs, el cual tenia en su escudo una cepa y un ala, que perduran por cierto, en el escudo de la ciudad. Y como el ala, por las dos letras iniciales aludía heraldicamente al apellido Alòs, el conjunto del blasón fue interpretado en el sentido de que el nombre de Vinaroz implica la existencia de una viña perteneciente a persona del susodicho linaje. / Pura leyenda, o -mejor dicho- puro juego de palabras favorecido ciertamente por el hecho de que, aparte de todo ello, Vinaroz fue, por espacio de siglos, un emporio del vino».

Comment here

67 + = 74