Letra B

Ballester Ayguals, Joan

Ballester

(Vinaròs, 24-XII-1835, Barcelona, 19-III-1868). Pintor i escenògraf. Fou notable la seua labor al teatre del Liceu de Barcelona. Era fill del comerciant Joan Ballester

Pons i de Llàtzera Ayguals d’Izco, germana de l’escriptor Venceslao. Va morir el dia de sant Josep (19 de març) de 1868, víctima d‘una terrible enfermetat, possiblement tísic, apenes complits els trenta un anys. Orfe abans de nàixer, donat que son pare havia mort en els camps d’Alcanar, en l’acció contra Cabrera coneguda com l’Atac d’Alcanar; fet que va acòrrer el 18 d’octubre de 1835, amb conseqüències tràgiques per a ell i la flor de la joventut vinarossenca.. Establert des de molt jove a Barcelona, va ser deixeble de Marià Carreras, amb qui va treballar des dels divuit anys. El gran saló del segon acte de «La Traviata» va ser la primera obra seua escenogràfica. Va estudiar amb Soler i Rovirosa amb qui el va unir gran amistad i junts, van anar a ampliar estudis a París en 1855 i a Londres en 1856. De retorn a Barcelona va ser l’autor dels decorats de «Los Magiares” i «El caudillo de Baza», en 1860. En 1864 va tornar a viatjar a París per estudiar una temporada. Van ser també obres seues destacades els decorats de «Gli Ugonotti», «La Africana» i «Dinorah», fetes amb companyia de Soler i Rovirosa. Deixeble seu va ser Maurici Vilumara. La decoració interior del Teatre Principal de Sabadell conserva la decoració barroca feta per ell i per Marià Carreras Vila. La darrera obra va ser la decoració de «La Romeria de Ploermel»; i va ser durant la representació d’aquesta òpera al Liceu barceloní quan es va saber la notícia de la seua repentina mort; al finalitzar l’acte segon es va aixecar el teló i va aparèixer sobre pedestal, una urna cinerària amb els atributs de la pintura amb crespons negres, rebent un caloròs homenatge per part dels artistes i públic posat en peu; la soprano Josefina Vitali i el tenor Stagno van dipositar corones al peu del referit monument, entre aplaudiments dels assistents. El Museu Municipal de Vinaròs conserva un retrat de l’artista pintat per la seua germanastra Isabel Mondéjar. També se’n conserven d’altres. La seua biografia va ser publicada en 1869 en «El Correo de Teatros», un any després de la seua mort. Alfred Gómez Acebes, en la seua obra “El Teatro en Vinaròs”, parla extensament sobre ell.

JOAN BALLESTER AYGUALS I EL SEU TEMPS 

Josep Heras 

Presentació 

El vinarossenc Joan Ballester va brillar com a escenògraf en la Barcelona de meitats de segle XIX.  Empès per la inclinació artística i inesgotable en el treball, va obrir-se pas en el món del teatre i, especialment, en el de l’òpera. La seua història és la d’una vocació i la d’un home del seu temps. Amb aquest treball el volem recuperar per a la memòria històrica de Vinaròs.  

 

Context històric 

El XIX fou un segle ple de transformacions que van canviar la faç d’Europa. Es desenvolupà la  Revolució Industrial, un veritable tall a la història: la mudança d’una societat basada en l’agricultura, la ramaderia, la pesca i l’artesania, en una de dominada per les màquines i la industrialització. Una revolució sense precedents que donaria pas a canvis polítics, econòmics i socials. La puixança de la burgesia es consolidà: la industrialització féu emergir una nova classe social, composta d’industrials i financers, que guanyava ascendència social a mesura que s’estancava la de la noblesa i l’aristocràcia. Com a contrapunt, havia d’aparèixer un nou actor: la classe treballadora. 

Encara ressonaven els ecos de la Guerra del Francès, que l’espectre de la guerra tornava a visitar Espanya. A l’entorn de la qüestió successòria, s’enfrontaren els partidaris d’Isabel, la filla de Ferran VII, i els de Carles Maria Isidre, el germà de Ferran, que reclamava els seus drets dinàstics. El 1833 s’inicia el que la història coneix com a Guerres Carlistes, les carlinades.  

La guerra es va estendre pel país i arribà al Maestrat. L’estratègia de Ramon Cabrera, comandant en cap de les forces carlines, passava per ocupar la població d’Alcanar, cosa que el permetria controlar la badia dels Alfacs i el delta de l’Ebre i garantir el proveïment d’aliments i armes. El 18 d’octubre de 1835, la Milícia Nacional de Vinaròs decidí acudir a donar suport a la població veïna. Alertats, els esperaven les tropes carlistes. L’expedició fou anihilada i van trobar la mort 66 vinarossencs. Entre els morts hi havia Juan Ballester, pare del nostre biografiat, i el seu tio Joaquín. Finalment, Alcanar fou conquerida pels carlistes. 

El mateix any del desastre de l’atac d’Alcanar, la població va viure la desamortització promoguda pel govern central i es van posar en subhasta propietats urbanes i rústiques de l’Església. Quan finalitzà la primera guerra carlista, la vida s’anà normalitzant a les poblacions afectades pel conflicte. La nova classe burgesa que s’havia desenvolupat a l’adquirir els béns desamortitzats es va consolidar.  

Un primer retrat de Joan Ballester Ayguals 

Juan Ballester Pons i Lázara Ayguals de Izco, amb 28 i 26 anys respectivament, s’havien casat el 7 d’abril de 1835 Ambdós pertanyien a famílies acomodades i influents de Vinaròs. Com hem comentat, Juan Ballester fou un dels vinarossencs morts a l’atac d’Alcanar. Dos mesos més tard d’aquest fet luctuós, el 24 de desembre, naixia el seu fill, que va ser batejat l’endemà, dia de Nadal, a la mateixa Església Parroquial de Vinaròs amb els noms de Juan Evangelista Joaquín Agustín.   

Els seus primers anys els va viure al carrer de l’Àngel, amb la seua mare vídua i els avis paterns. L’any 1841 la vídua Lázara Ayguals es casà amb Dionisio Mondéjar, tinent d’un regiment d’artilleria destinat a Vinaròs. El 19 de febrer de 1842 naixeria Isabel Mondéjar Ayguals, la germanastra de Joan.  

En sabem poc, però significatiu, de la infància de Joan. Estem al corrent del seu interès precoç pel món del teatre local, que el feia anar entre bastidors i bambolines i veure els mecanismes invisibles al públic que creaven l’ambient de la representació. Es diu, també, que s’havia fet construir un teatret on feia representacions per a la família, fent servir l’enginy per aconseguir efectes de llums que els sorprenguessin.  

Potser degut a un canvi de destí del padastre, l’any 1845 la família es traslladà a Barcelona.  

Barcelona 

La família de Ballester ocupà un pis situat a la Plaça del Duc de Medinaceli, pròxima a la Muralla de Mar. Ens consta que hi visqueren la mare, el padrastre, el tiet Sergio i els germanastres Joan i Isabel. Amb els anys, s’hi afegí el marit d’Isabel.  

La Barcelona que es van trobar era una ciutat que bregava per créixer. Les manifestacions de la Revolució Industrial eren tangibles: les fàbriques començaven a formar part del paisatge barceloní, un horitzó de xemeneies i remor de màquines. Es feia forta la burgesia, audaç en els projectes i emprenedora, creixent i fent-se més potent amb la creació de societats,  delerosa d’influir en els esdeveniments econòmics, polítics i socials.   

El naixement d’una vocació 

Seguint les orientacions familiars, Joan Ballester ingressà com a alumne intern al col·legi de Carles Carreras, a Sant Gervasi de Cassoles, en aquell temps un municipi que conservaria la independència fins 1897 que s’agregaria a Barcelona. El centre escolar gaudia d’un alumnat procedent de famílies.  

L’educació que va rebre Ballester feia especial èmfasi en les matèries que li podessin proporcionar una bona base per a la pràctica comercial, com per exemple comptabilitat, càlcul, banca… De seguida, però, va trobar en el dibuix la seua disciplina favorita.  

En aquest centre educatiu coincidí amb un xicot amb qui compartia el règim d’internat i amb qui congenià ràpidament: Francesc Soler i Rovirosa. Només hi havia una diferència d’edat de 6 mesos entre ells i els era comú l’afició pel dibuix i la pintura.   

La camaraderia entre els dos xicots va anar transformant-se en una ferma amistat que se sustentava en la motivació envers l’art. Sembla que la primera obra en la que van col·laborar fou en la decoració i maquinària escènica de l’auditori del mateix col·legi.  

Anys d’aprenentatge 

Allò que era una afició va anar convertint-se en una vocació cada vegada més definida i Ballester i Soler van començar a trepitjar els teatres en el llavors municipi de Gràcia. El Teatre Principal d’aquesta vila es nodria d’una programació que alternava sarsueles, comèdies, drames i alguna òpera. L’escenògraf titular era Lluís Rigalt, el taller del qual estava situat al mateix local i on els companys Ballester i Soler es van estrenar pintant cartells que anunciaven espectacles.  

Ballester i Soler es matricularen a la Llotja per al curs 1854-1855. Aquesta institució s’havia creat per atendre les necessitats de les indústries d’estampació de teixits i es formava a dibuixants per al tèxtil de la seda i del cotó aplicat a les indianes, en aquell moment un negoci molt rendible. L’evolució de l’escola va anar prenent diverses direccions que acabarien per conformar l’Escola de Belles Arts de Barcelona.  

A Belles Arts no es cursava escenografia, ja que en aquell temps encara no es valorava una professió que, pocs anys més tard, acabaria exigint no només coneixements pictòrics, també d’història, d’arqueologia, de costums i tradicions, d’aspectes de la naturalesa… Ballester i Soler aprofundirien en el dibuix, en la pintura a l’oli i a l’aquarel·la, i s’introduirien en el món de l’arquitectura, de la paisatgística i en la història de l’art.   

L’escenografia fou el món on Ballester i Soler farien desembocar la seua creativitat i talent, on ambdós brillarien amb llum pròpia en les pintures i decorats. Una primera aproximació ens portaria a descriure l’escenografia com el conjunt d’elements que donen suport visual i emocional a una representació teatral. Això inclouria la decoració, la il·luminació, la maquinària, el maquillatge, la perruqueria, el vestuari… Aquest conjunt d’elements creen l’espai i l’ambient on es desenvoluparà una història.   

La febre dels teatres 

Barcelona es transformava. Per una banda, la desamortització havia buidat esglésies, convents i altres establiments religiosos, alguns del quals foren reutilitzats, amb les obres oportunes, com a teatres. D’altra, a l’enderrocar-se les muralles la ciutat es va estendre cap a l’interior. La via que més clarament exposava aquest desplegament va ser el Passeig de Gràcia, que unia la Barcelona que s’escapava de les muralles amb el municipi de Gràcia i que s’enfilava cap a la serra de Collserola.  A banda i banda del Passeig es crearen jardins a la manera francesa, amb delicats bosquets, al·legòriques estàtues, fanalets, estanys, caigudes d’aigua… A més de procurar el lleure dels passejants, s’hi instal·là una oferta de restauració, sales de ball, escenaris musicals i teatres, molts teatres…  Ballester i Soler van créixer professionalment en eixos anys d’explosió de l’oferta teatral.  

Els primers treballs 

Com s’ha comentat, Ballester i Soler havien freqüentat el taller de Lluís Rigalt situat al Teatre de Gràcia. En Rigalt era considerat el mestre del paisatgisme romàntic. També van aprendre al taller de Josep Planella i Coromina, al Teatre Principal. Planella era un escenògraf de gran rigor i va ser autor d’un text sobre l’art de la perspectiva que fou un manual de referència per als escenògrafs durant molts anys.  Tot i el profit obtingut de l’aprenentatge al costat d’aquests mestres, cal destacar la importància que tingué la figura de Marià Carreras i Vila en aquest període, ja que l’home adoptà els dos amics i els donà faena per a decoracions de limitat contingut artístic, però que els feia guanyar experiència. Un bon exemple n’és l’encàrrec de repintar el repertori del Teatre de Mataró i el de fer-se càrrec de la pintura de tot el repertori del Teatre de Gràcia.  

Ballester i Soler, amb la impaciència de la joventut i conscients de la manca de tradició de l’escenografia al país, decidiren veure per si mateixos allò que es feia més enllà de les nostres fronteres. L’any 1855, emprenen un curt viatge de formació que els porta a Londres i a París. Se succeïren les sorpreses i els descobriments. Ressonaven els ecos de l’Exposició Universal que se celebrava en el Camp de Mart de la capital francesa. Encisava l’elegància i modernitat parisenca, però el que més interessava, als dos amics no es trobava en aquella brillant vida social, sinó en els espais tancats dels teatres, en els tallers de pintors i escenògrafs. Se’ls revelava un món que agrupava des d’una nova concepció de l’espai escènic a les innovacions tècniques, els artefactes mecànics, la professionalitat del món del teatre…  

Ballester retornà a Barcelona reclamat per Marià Carreras per poder afrontar els molts encàrrecs de decoracions per a diferents escenaris. En aquella època daurada, les programacions dels teatres s’esforçaven per presentar cartells atractius i variats. El fenomen afavorí la professionalització del nostre biografiat, que assumí, amb Carreras i Soler, les decoracions d’obres de repertori del Circ Barcelonès, del Teatre dels Camps Elisis, del Teatre de Mataró i del de Sabadell. L’òpera, la manifestació artística preferida per la puixant burgesia, els esperava. 

El primer èxit 

El primer reconeixement de la vàlua de Ballester va ser arran de la decoració, en col·laboració amb Marià Carreras, de La Traviata de Verdi, que es representà al Liceu. Ballester desenvolupà unes solucions tècniques molt audaces i innovadores que el van permetre crear un escenari grandiós que afavoria els moviments desimbolts de comparses i coristes en un gran saló de ball, al segon acte. La crítica  i el públic acolliren amb entusiasme aquella decoració que, un segle més tard, encara admirava als crítics. 

La dinàmica teatral de l’època li oferí l’oportunitat d’exhibir el seu talent. Es feien escenografies per a cada obra que s’estrenava. Aquestes obres, foren teatrals, operístiques o sarsueles, podien tenir molts actes i cadascun d’ells demanava una decoració diferent. Tenint en compte que una obra es representava 3 o 4 dies i que l’oferta teatral barcelonina era molt gran, costa poc imaginar el volum de treball que generava.  Per si no fos prou, en cada vetllada teatral, a manera de mitja part, es representava una comèdia curta, una peça de ball i una de repertori, amb les respectives escenografies.  

L’interès creixent per la sarsuela oferí noves ocasions de treball. Luís Olona, dramaturg i llibretista d’aquest gènere, contractà Ballester per als decorats de Los Magyares de Gaztambide, per als de  El Tulipán de los mares, de Gabriel Balart i Crehuet, i per El Caudillo de Baza, d’Arrieta i el mateix Olona.  Aquesta intensa activitat el va dur a menjar i dormir en el mateix taller on treballava, demostrant una professionalitat extrema.  

La vida social de Ballester 

L’any 1859, per tal d’obtenir més espai per treballar, Ballester, Soler i uns quants artistes més van fundar un taller que van batejar amb el nom del carrer on era situat: havia nascut el Taller del Rull. El Taller, però, no era tan sols un espai de treball, també ho era de tertúlies, festes i balls. Dins d’aquesta activitat lúdica foren especialment actius gestionant balls de disfresses que se celebraven a la platea del Teatre Odeon, espai que fou conegut amb el nom de La Paloma. No podia faltar la participació en el Carnestoltes, animat per balls, mascarades i rues.   

En Ballester també fou present a les mítiques tertúlies d’en Frederic Soler, més conegut pel sobrenom de Serafí Pitarra, l’acreditadíssim autor de teatre popular. Les tertúlies se celebraven a la rebotiga de la rellotgeria del dramaturg. S’hi reunien artistes, pintors, poetes, dramaturgs, intel·lectuals, actors… on es discutia sobre l’humà i el diví, el prosaic i l’excels, en un entorn de respecte i bon humor. Per citar uns pocs noms de tertulians, però ben coneguts, mencionem: Valentí Almirall, Josep Anselm Clavé, Víctor Balaguer, José Zorrilla…  

La consagració 

1864 va ser l’any de l’enfortiment de l’associació amb Marià Carreras i de la seua consagració al ser nomenat escenògraf oficial del Liceu. Tenia 29 anys. Fruit de la investigació de Jaume Tribó, mestre apuntador del Liceu, i el suport de l’Arxiu de la Fundació del Gran Teatre del Liceu, podem conèixer l’activitat escenogràfica de Ballester en aquest escenari.  

 

Temporada 1864/1865 

Ballet  Acte de ballet i  Ballet Corinda.  

 

Temporada 1865/1866 

Òpera Les Huguenots. Música: Giacomo Meyerbeer. Llibretistes: Émile Deschamps i Eugène Scribe,  

Òpera Don Giovanni. Música: Wolfgang Amadeus Mozart. Llibretista: Lorenzo Da Ponte. 

Òpera L’Africaine. Música: Giacomo Meyerbeer. Llibretista: Eugène Scribe.  

En una funció a benefici dels professors de l’orquestra, es representaren fragments del Don Giovanni de Mozart, l’Obertura de Guillaume Tell  de Rossini, la Marxa de la Coronació de Le prophète, de Meyerbeer, un minuet  per orquestra extret de la Sonata en la major de Mozart… 

 

Temporada 1866/1867 

Òpera Guillaume Tell. Música: Gioachino Rossini. Llibretista Étienne de Jouy i Hippolyte Bis. 

Òpera Don Giovanni. Música: Wolfgang Amadeus Mozart. Llibretista: Lorenzo Da Ponte. 

Òpera Zampa. Música: Ferdinand Hérold.  Llibretista: Anne-Honoré i Joseph Duveyrier.  

Temporada 1867/1868 

Òpera Dinorah o Le pardon de Ploërmel. Música: Giacomo Meyerbeer. Llibret: Jules Barbier i Michel Carré.  

 

Temporada 1868/1869 

Teatre, La passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist. Música de Marià Obiols.  Autor: Antoni Alabau Quingles.  

 

Un desenllaç prematur 

La tuberculosi fou un flagell que afectà brutalment la societat. En Joan Ballester fou una víctima més de la malaltia. Morí la vesprada del 19 de març de 1868, acompanyat de la seua mare, doña Lázara, la germanastra Isabel, l’oncle Sergio, Marià Carreras, en Joan Soler, germà de Francesc…  Tenia 32 anys.  

El dia de la defunció es presentava al Liceu la seua darrera gran escenografia per a l’òpera Dinorah. Al conèixer-se la notícia de la defunció, s’alçà el teló a l’acabar el segon acte i aparegueren a l’escenari, damunt les ferramentes del finat –pinzells, paleta i carpeta de dibuix– dues corones funeràries: una de l’empresa del Liceu i l’altra dels artistes que protagonitzaven l’obra. Després d’observar un absolut silenci de respecte, el públic dempeus dedicà una gran ovació d’homenatge a l’artista vinarossenc.  

Ballester ja era bastant més que una promesa quan la mort se’l va emportar en plena joventut. No podem aventurar com hauria evolucionat, quin futur l’esperava, però tot apunta que hauria estat un dels grans de l’escenografia del seu temps. Les seues pintures i decorats figuren en la història del Gran Teatre del Liceu. 

L’homenatge de Barcelona 

L’any 1907 la ciutat de Barcelona va retre homenatge a l’artista vinarossenc donant-li nom a un carrer situat a l’elegant barri del Putxet, un petit turó entre Vallcarca i Sant Gervasi de Cassoles. Un darrer reconeixement barceloní al talent del nostre escenògraf. 

 

Comment here

26 − 18 =