Letra V

Vi, El

vi 2Un dels productes amb els que la nostra Comarca i Vinaròs van destacar des de temps remotíssims va ser el vi, ja que fins el començament d aquest segle va ser el principal recurs de la població i va incrementar el seu comerç, fent crèixer la població de manera destacadíssima. Una de les consequències més immediates d’aquests intens tràfec va ser la construcció del nostre port, sent el primer que es va construir en la província i que la nostra ciutat comptés durant bastant de temps a finals del segle XIX i principis del XX, al menys amb quatre consulats (França, Itàlia, Portugal i República Dominicana) i varis vice-consulats: Paraguay,etc.Trobariem contínues referències documentals d aquesta activitat, a la que tan plenament estava dedicada la nostra població des dels primers temps de la conquesta i en l’època del maestratge de Montesa, i , de la que en l’actualitat no en queda ni mostra.La fama del vi ha quedat en el refraner espanyol amb la dita: «Al que apetito no tiene, dé vino de Vinaroz y comerá más que un buey». Fins fa una trentena d’anys, encara es podia trobar per la ciutat alguns llauradors que tenien una vinya menudeta per a fer-se vi de la pròpia collita per a casa, o vendren al menut a particulars durant una temporada curta, posant en la seua porta el reclam d’un típic ram penjat.Les cases de pagesos tenien els seus «cups» o trulls, on solien trepitjar el raïm i depositar el seu vi de la collita. Encara actualment es troba la Societat «San Sebastian» del Pou dels Dos Vilars, que tenen la terra medida en «ceps», tal com es feia quan l’activitat del vi era la primera del poble. Aquesta mesura, de 1500 ceps, equival a un jornal vinarossenc, o sigue a 3. 771 metres quadrats.
SEGLE XV. MONTESA. ANTIGUITAT DE LA IMPORTANCIA DEL NOSTRES VINS: Documentalment és en el segle XV (9 de setembre de 1428) , quan ja es pot demostrar que el vi de Vinaròs tenia la seua fama, donat que mercaders de Barcelona i altres llocs tenien el costum d’adquirir els caldos del nostre terme municipal. El nostre Arxiu Municipal conserva entre d’altres el següent document que transcribim integrament per la seua importància. Aquest pergamí porta escrit en el revers: «Licencia per a posar guix en lo vi.» Document 12. / 1428. Setembre 9. Vinaròs./ Frey Gilabert de Montsoriu, Comanador de la Batlia de Peníscola, dóna llicència als habitants del loch de Vinaròs per a que puguen posar guix en els seus vins per a la seua millor conservació. / «Conexeran tots que nos frare Gilabert de Montsoriu, Comendador de la Batlia de Paniscola, attenent com alguna cosa nos convingue mes a regi -?-ment de poble que reduir entre los sotsmeses unio e concordia e vetlar en los profits de la cosa pública, en los quals los senyorejants reposen ? e prosperen, e com per part de vos amats Justicia, Jurats, prohomens del loch de Vilanaroç, en nom de la universitat e vi 3.JPGsingulars de aquella, davant nos ? sia stat proposat dubtats que per nos o algun official nostre contra la dita universitat o singulars de aquella no sia intemptada o moguda questió / per causa del gex ques diria que alguns de la dita universitat haurien mes en lurs vins axí com en molts lochs del regne de Valencia/ han acostumat fer per conservar lurs vins. E com alguns de la dita universitat serien stat cominat axi per mercaders de Barchelona com de altres / qui han acostumat negociegar en lo dit loch que deguen metre gex en los vins que cullen en lo dit loch com aquells serien pus ven/ dables e profitosos. En axí que per la dita raho se seguiria gran profit e utilitat al dit loch e a la cosa pública, supplicant a nos que sobre /aço de special gracia aut alias a nostre beneplacit provehissem de (…) algun decent remey. On nos considerants e esguardan com axi ho havem tro / vat per experiencia esser cosa util e profitosa, e sobre lo dit cas esser necessari ordenacio e provisio per exepellir tot dubte e inconvenient e de / sitjants comendiositat, profit e utilitat al dit loch de Vilanaroç e als habitans en aquell quant a nos es possible atteses les coses sobredites./ Per tant ab tenor de la present donam e atorgam licencia a vos dits Justicia, Jurats, prohomens e singulars de la dita universitat e terme / 12 de Vilanaroç que puxats metre o fer metre cascun del dit loch gex en los vins ques cullen en lo dit loch e terme de Vilanaroç, pro/ metent e en bona fe convenient a vos dits Justicia, Jurats, prohomens en nom de la dita universitat e singulars d’aquella que en algun / temps per nos o algun official nostre, dementre siam provehit de la present comanda, contra la dita universitat de Vilanaroç o singulars / de aquella no sera feyta, moguda sussitada o intemptada alguna peticio, pleyt, accio, demanda o controversia per raho que algu meta, / metra o haia mes gex en lur vy ans qualsevol peticions, libells o demandes trovarem o seran trovades d’aci avant contra la dita / universitat o singulars d aquella esser proposades o proposadores per nos o altre official nostre, ab la present ara per lavors e lavors per ara, aquelles o / aquella amillam, revocam e avolem e tot lur effecte vatuam, per les quals coses dessusdites la dita universitat e singulars d aquella consiliar / ment o singularment sien quitis, franchs, absolts e inmunes asi conomils e pus profitosament pot esser dit scrit e entes a profit e utilitat / vostre e dels vostres. En testimoni de les quals coses manam esser feta la present publica carta per lo notari desus scrit per haver memoria en esdevenidor. Aço fou feyt en lo loch de Vilanaroç a nou dies de Septembre l’any de la Nativitat de Nostre Senyor MCCCC vint huyt./ Testimonis foren presents lo honorable en Pere Febrer, lochtinent de Batle de Vilanaroç, e N’Arnau Negre, de Tortosa./ Sig + num mei Ludovici Dengue, Reverendissimi domini Magistri Montesie ac Santi Georgii auctoritate notarii publici per totam suam juris / dictionem, qui predictis interfui eaque scripsi et clausi loco, die et anno prefatis».
EL VI A L’ESCUT DE VINARÒS: Un dels components fonamentals que apareix en el nostre escut heràldic, en la part esquerra, és un cep. Així es veu en quasi tots els escuts de la vila des de el primer, que es troba representat en una pedra clau dels «porxos» de l’ermita, amb l’inscripció ben clara de l’any 1549. Aquest es pot considerar l’escut complet de la Vila, repetit després en edificis religiosos com la Parroquial, o civils com l’Ajuntament. Devem considerar errors, els escuts en que el cep apareix en la part dreta, per ser, sens cap dubte, un escut parlant, al voler-li atribuir a l’ origen del nom del nostre poble a una «Vinya d’Alòs», d on suposadament provindria el «Binalaròs». Tot això és una falsetat, com falses són les Trobes atribuïdes a mossènJaume Febrer que suposen a un tal senyor d’Alòs la fundació de la nostra alqueria, de nom clarament àrab. Aquestes Trobes, que accepten cegament Rafels García i Borràs Jarque, estan actualment rebutjades en multitud de llibres (Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, Gran Enciclopedia Catalana, Observaciones Histórico-Críticas a las trobas intituladas de Mosen Jaime Febrer, d’Antoni Ribelles, de 1804, etc.). El nostre escriptor Almela i Vives, en el seu article «Vinaroz, clarísima ciudad», ens ho diu ben clar: «Mossèn Jaume Febrer o quien escribiera las «Trobes», amparadas bajo nombre dice en verso que D. Jaime de Aragón al comenzar en el siglo XIII la conquista del reino de Valencia, dejó a su servicio en Vinaroz a un capitán llamado Raimundo de Alós, el cual tenía en su escudo una cepa y un ala, que perduran por cierto, en el escudo de la ciudad. Y como el ala, por las dos letras iniciales aludía heraldicamente al apellido Alòs, el conjunto del blasón fue interpretado en el sentido de que el nombre de Vinaroz implica la existencia de una viña perteneciente a persona del susodicho linaje. /Pura leyenda, o – mejor dicho- puro juego de palabras favorecido ciertamente por el hecho de que, aparte de todo ello, Vinaroz fue, por espacio de siglos, un emporio del vino». (Setm. Vinaroz. 17-VII-1965)
UTILITZACIÓ DE CAVALLERIES EN LLOC DE BOUS: Molt possiblement l’abundància de vinyes mogués els vinarossencs a utilitzar cavalls i matxos per a llaurar, en lloc de bous, ja que dit cultiu no necessita aprofondir massa en la terra. Així ho destaca en 1564, l’historiador Martí de Viciana«los cavallos de que usan más en este pueblo que en otra parte del reyno». En aquest aspecte, com veiem Vinaròs va ser capdavanter a utilitzar aquests animals en detriment de les parelles de bous.
EL VI EN ELS «ESTABLIMENTS»: Els «Establiments» eren les normes que cada població tenia i que devien cumplir i respectar tots els seus ciutadans, so pena de pagar unes multes per les infraccions.Estaven regulades les activitats agràries i pecuaries sobretot, encara que també es regulaven altres actuacions esporàdiques. A Vinaròs es conserven alguns exemplars d’establiments manuscrits, de diversos anys i que perteneixen al Justicia i al Mustassaf. Alguns dels «establiments» es reformaven, retocant-los o modificant-los més o menys substancialment, segons la seua vigència. Alguns d’ells fan referència a l’activitat agrícola de les vinyes i altres al comerç del vi. Estava determinat en els establiments del Justícia que qualsevol animal que fes mal a les vinyes, havia de pagar 5 sous de multa si era de dia o vint si era de ni (el nº 14). Que qualsevol tipus de ramat que entrés a les vinyes llaurades, encorregués en pena de déu sous de dia i vint sous de nit (nº 109). També estava manat que les vinyes s’havien de començar a plantar a tres pams de la fita (nº 54). Com a curiòs i dedicat exclussivament a les vinyes tenim el següent (nº 106): «Ittem com la esperiència ens a mostrat el gran dayn perguí y total dayn que fan los gosos, ayxí en mengarse los raïms de les viñes y esgranar aquells y, en la fúria que mengen, ne cullen molts, los qualls raïms collits, com los esgranats, no són de nengun profit a l’amo de la viña, pues per persones esperimentades se proba que aquells, collits e mosegats, se tornen agres y, a la llarga, fan gastar lo vi y es torna agre, per ço, los Magnífics Justicia y Jurats y demés officials y Consell fan y establixen que nenguna persona puga tenir nengun gènero de gosos, des de 18 de juliol fins a 18 de octubre inclusive, que no sien lligats en sa cassa pròpia y de sa abitació y no en altra part, sos pena de sinch sous a l’amo del gos…»Com a mostra de la importància que tenia el cultiu del vi, aquest llarg establiment no s’accepta i es després manat pel ordre del Comanador de Montesa.
ESTABLIMENTS DEL MUSTASSAF: «Nº 29.-Dels que entraran vi, garrofes a vendre o embotigar aquelles. / Ittem, establim y ordenam que nengun vehí, ni altra qualsevol perçona de qualsevol estat y condició que sia, puga entrar vi, garrofes fora del terme, que no sien de sa cullita, per a vendre ni embotigar, per a enbarcar, ço pena de seixanta sous per cada càrrega…» / «Nº 45. Que ninguna persona puga mesurar ningun genero de vi si no és en canter y no en portadora». / Ittem, lo Justícia, Jurats, demés oficials i Concell de la present Vila an establit y ordenat que, per quant se a experimentat que lo mesurar vi ab portadora és molt dañós per al venedor, e com és rahó que a cascú se li done justament lo que sia just, per ço, se establix que, del dia present en avant, lo mesurador tinga la obligació de mesurar ab lo cànter que la Vila li dona y, així mateix, qualsevol altra persona de la present Vila; y el que serà atrobat mesurar en portadora, com abans, sie executat com a mesura falça per lo Mustaçaf en tres lliures, repartidores: lo ters al senyor Comanador, altre ters al Mustasaf, altre terç a l’acusador, y, si no y aurà acusador, a l’Ospital de la present Vila.» (i) Manuscrit «C»: (Furtaven raïm) «Otro si, por quanto en estos años passados se ha experimentado el habuso, asta poco hase nunca visto, de hurtar al tiempo de la vendimia portaderas llenas de ella desde las heredades de sus dueños, a lo que da ocacion la oportunidad de venderla en la misma especie, sin precision de reducirla a vino, ni de buscar lagares para pisarla, ni portaderas para traherla, a que se añade el fraude de introducir vendimia de fuera del término por personas que no tienen heredades en él, ni lagares en esta Villa, lo que no executarian si no fuese la referida ansia oportuna de venderla, ni tampoco otros muchos mesclarían en la vendimia buena la mala y agras, por la codicia de aumentarla, lo que cede en perjuicio del público, por la mala fama que con la mescla de estos vinos adquierent los de esta Villa fuera de ella y aún entre las Naciones estrangeras, deseando ocurrir al remedio de estos inconvenientes y excesos, y aún de que no se defraude el justo paga de diesmos, devido por derecho Divino y Eclesiástico, como le defraudan muchos que venden su cosecha en vendimia, establecemos y ordenamos: que ninguna persona, de cualquier estado y condición que sea, pueda vender ni venda, género alguno de vendimia en esta misma especie sin licencia del Ayuntamiento, y éste la deva dar, siendo la mayor parte, si no es después de pisada y reducida a vino en su lagar propio o de otro y por el precio tasado o corriente, bajo la pena de tres libras m. c. (moneda corriente) que se impone a cada uno de los contrahientes, es a saber: al vendedor y comprador, y de la vendimia perdida para el vendedor y comprador, repartidora esta y aquella, entre el señor Comendador, Jues executor, y Santo Hospital de esta Villa en casso que falte acusador.=F. Reguart.».
VI DE VINARÒS PER A LES GALERES DE L’ARMADA: La importància del nostre vi es demostra també en el serviment que es feia d ell per a l’Armada espanyola.Les naus de Gènova i Napols venia a aprovisionar-se a les nostres aigües, segurament a les a platjes del Fortí i de la Magdalena. De l’any 1629, sabem per exemple que va ser un dels anys de menys adquisició per part de l’Armada i durant tot aquell any se n van endur el 85 % de la quantitat que va surtir del port, és a dir, 126.820 litres (uns 11.500 cànters). Quantitats i dates documentades:

 

UN PROCÉS SOBRE UN EMBARC DE VI: En 1699 es va promoure un procès sobre un embarcament de vi. Antoni Mas, cavaller de l’Orde de Montesa volia entrar vi de Càlig de la seua propia collita, al.legant ser veí de Vinaròs, però el Consell de la nostra Vila li ho va impedir posant-li un plet entre les dos poblacions de Vinaròs i Benicarló contra Càlig, a la Real Audiència :»…(…) los altres vehins de dita vila de Càlig farien lo mateix y fermarien de dret». L’assessor de la Vila, però, creu que el cavaller és veí i per tant té dret, cosa que nega rotundament el Consell, i més perquè el cavaller vol aprofitar-se’n de la seua condició. En el plet intervenen testimonis a favor d ell i en contra, armant-se un gran rebombori en tot el poble.Un testimoni diu que “havia oit a set o huyt homens… la conversació era que ya podien arrancar les viñes los llaurados d’esta Vila y que lo millor seria pegar foch a les botes de vi de dit Don Antoni y que ja havien perdut lo pleyt ab los de la Vila de Càlig…».
ASSENYALAMENT DE LES COLLITES: Un dret curiòs que es resservava l’Ajuntament de la vila era el d’assenyalar el començament de les collites, per garantir la bona qualitat del nostre producte. Així apareix documentat en les sessions del ple de l’Ajuntament de l’any 1794, amb data de 20 de setembre, que com era costum del segle anterior «seguint la pràctica de tots els anys, es cride als quatre experts ordinaris per a enterar-los del reconeiximent que deuran practicar per tot lo terme per a vore si la verema està o no madura.» (Copiem de Borràs Jarque, pàg. 232, i per això apareix en valencià, ja que segurament l’original de l’Ajuntament està en eixe temps en castellà). Eren llavors els pèrits Josep Riba, Manuel Forner, Francesc Doménech i Josep Banasco, els quals, després d’haver efectuat el seu reconeiximent per les finques van declarar baix jurament que el raïm ja era dolç, però que com el temps s’aguantava bo, podía esperar l’inici de la collita fins al 27, quedant tots els colliters obligats a respectar el manament, baix pena de multa de cinc lliures de moneda real valenciana més la pèrdua total de la collita i per tal de fer complir taxativament es posava una ronda per a vigilar.
EL COMERÇ SEGONS ELS HISTORIADORS: Viatgers i historiadors han alabat els nostres vins com a cultiu més destacat: així, Viciana en la seua Crónica (1564) ja diu que el vi es, juntament amb les garrofes, la principal de les collites: «Pero de lo que más se recoge son cien mil cántaros de buen vino y ciento cincuenta mil arrobas de algarrobas». Escolano, a principis del segle XVII (Llibre IV, Colª 676), describint els productes de la nostres terres valencianes, destacava els tipus de vins i referent a la comarca, escribia: «Es tanta la fineza de los vinos (de València), que a malas penas se halla vinagre que gastar, si bien en el Maestrazgo de Montesa en los pueblos marítimos, ay tanta abundancia de vino entero y vinagre, que sobra para las armadas Reales, y para llevar de ambas cosas a la Serrania de Aragon y ciudades de Sevilla y Lisboa». Cavanilles, per altra banda, que és qui més s’extén en el tema, també assenyala la importància del nostre vi: «El vino de esta marina (…) es precioso y muy estimado de los estrangeros por ser fuerte, espeso y negro: condiciones propias para poder sufrir después manipulaciones y mezclas que los mercaderes practican (…). En el término de Vinaroz se cogen 180.000 cántaros de vino, que en 1792 se vendió á doce reales de vellón (…)” I Antoni Ponz, cap a 1788, i el baró de Bourgoing (1793), destaquen el mateix; aquest, diu: «En los alrededores de Benicarló y Vinaroz hay muchos viñedos, con cuyo producto se fabrican aguardientes para la exportación»Alexandre Laborde (1826), referint-se a la comarca, retrau en francés: «Les sources principals de la richesse du pays son ses vignobles.Il suffit de citer les noms de Benicarlo, mas de Perales, Alicante, pour donner une idée de la richesse de le royaume de Valence en vins delicats de plusieurs spece.» De 1811 es troba a l’Arxiu Municipal de Vinaròs un padró de riqueses que va donar peu a un estudi d’ Arturo Oliver Foix (BSCC. Gener-març 1982). Aquest arqueòleg i historiador vinarossenc, en el seu treball, senzill i molt clar, ens extrau les següents conclusions, referides a la temàtica de la vinya i del vi de la nostra població: «Viña, viña vieja y majuelo: La viña era conocida en todo el territorio valenciano desde la Edad Media. Fue hasta la entrada de la filoxera en nuestras tierras el principal cultivo que había y la principal industria. Sus vinos competían con las primeras marcas nacionales. La importancia de la viña se ve claramente en el retroceso demográfico de Vinaròs a causa de la muerte y de la viña al infectarse los campos de filoxera. Bajo estas tres denominaciones : viña, viña vieja y majuelo (viña nueva) se encuentra el 40, 681 % del total del cultivo de Vinaròs. Se reparte de la siguiente forma: viña el 39,273 %, viña vieja el 1, 127 % y majuelo el 0,281 % con un total de 5.375, 49 jornales de extensión. El cultivo de la viña practicamente se extendía por todo el término sobre todo en la parte correspondiente al secano, la parte NE. y los alrededores de la ciudad son de regadío. Los datos de producción más cercanos a esta fecha son los de finales del siglo XVIII:1790: 200.400 arrobas, precio 8 s. 6 d. (Cántaro) (A. M. V. legajo 9-8, fol.61)
1791: 100.200 arrobas, 14 s. (cántaro).(A.M.V. legajo 9.9, fol. 74)1792: 90.000 arrobas, 12 s. (cántaro). (A.M.V. legajo 9-10, fol. 29.)1793: 200.000 arrobas. (A.M.V. legajo 9-11, fol 152.)”Oliver fa constar que entre les equivaléncies, el cànter de vi eren 11 litres. La arrova era de 12,888 quilos. I seguix donant-nos unes generalitats molt conegudes pels vinarossencs, però necessàries en la publicació d’àmbit provincial en la que va apareixer. Sobre les connotacions religioses d’aquest cultiu, encara que sigue abundar sobre el tema, les repetirem: «La importancia de la vid además de reflejarse en la parte económica y social de Vinaròs, también queda reflejada en la parte religiosa, pues a pesar de que el patrón de Vinaròs, San Sebastián, es un Santo que favorece los cultivos y los protege de las epidemias, hacia el siglo XVI o XVII empezaría una nueva devoción, la de San Gregorio. San Gregorio protege el cultivo de la vid de toda plaga, su devoción proviene de tierras riojanas y navarras donde la vid es factor importante en la economía de estos pueblos. La procedencia de esta devoción queda atestiguada en que el Gremio de Labradores todos los años enviaba dos miembros para pasar el agua con que tenían que bendecir el campo por el cuerpo del santo. / En Vinaròs se tienen noticias de esta devoción en pleno siglo XVII, cuando se hacía una procesión por el «Caminàs». El 26 de diciembre de 1779 fueron acordadas las obras para la edificación de una ermita en honor del santo. La primera piedra de esta ermita se colocó al año siguiente en la festividad del santo» Un altre viatger, en aquest cas anglès, Richard Ford, escrivia en 1845 en la seua obra “Manual para viajeros por los Reinos de Valencia y Murcia.Londres”: «Esta zona es famosa por sus vinos tintos y de sabor fuerte, que son exportados a Burdeos, para reforzar claretes flojos, a fin de ponerlos a la altura del gusto viciado de los ingleses.La buena calidad de estos vinos nos llegan también a los ingleses para preparar lo que en el oficio se llama el oporto viejo. (…)… se hacen gran cantidad de aguardientes que se envían a Cádiz.(…). Durante la vendimia el barro de estas ciudades (Benicarló i Vinarós) se vuelve completamente rojo a causa de los pellejos de las uvas. Y las piernas de la población quedan teñidas de pisar las uvas». Madoz en el seu Diccionari aporta unes taules de productes exportats els anys 1844 i següent; per al primer dóna la quantitat de 123.474 arroves i per al segon de 132.474. En 1857, escrivia Josep Maria Vallterra segons consta en un «Estracto de la Memoria que sobre los frutos cosechados en los terrenos secanos de Vinaroz y Albocácer, presentó D. José Maria Vallterra, en la esposición general de agricultura de 1857». Boletín General ASEAPU.Tomo 13. Años 1862-63. «(…)El vino es la verdadera riqueza del país» (…). «Se lleva con esmero el cultivo de la viña, se dan en ella tres rejas con los arados de una caballería, comunes en toda la provincia, y en una cava alrededor de las cepas; la poda comienza á primeros de año y aun antes en las grandes propiedades, dejan generalmente una yema en cada pulgar, pero en la actualidad que el vino tiene precio, es muy común dejar dos y algunas varas con tres o cuatro; se vendimia temprano y con poco cuidado; aunque algunos cosecheros quisieran retrasar la operación, es inevitable seguir á los más por la razón de que no hay seguridad para los frutos en los campos, colócase la vendimia, después de bien pisada en lagares de piedra, en los que prontamente comienza la fermentación tumultuosa, y con la raspa y la piel adquiere el líquido astrigéncia y color subido, que es lo que con preferencia buscan los compradores: á los cuatro o cinco días cesa por lo regular la fermentación tumultuosa, se saca el vino y se coloca en cubas de madera de 70 á 80 arrobas de cabida, mezclando en ellas el vino de los lagares con el que produce el prensado de la casca; pocos cosecheros trasvasan sus vinos y pocos son también los que, sin salir de estas prácticas generales, procuran su mejora, el productor solo propende á aumentar la cantidad sin reparar en la calidad; en los últimos años se han puesto algunas cepas de Jerez.» … (…)… «El precio medio del vino en el último quinquenio ha sido á 4 rs. la càntara, medida del país, que escasamente pesa una arroba: en estos años últimos se ha pagado generalmente á 16 rs. y aún más, porque se han vendido algunas cubas escogidas a 20.» Bernardo Mundina, en la seua «Historia, Geografia y Estadística de la Provincia de Castellón», publicada en 1873,afirma: «Las cosechas de este término son muy variadas y abundantes, pero la principal es la del vino que es de muy rica clase y se coje con abundancia». EL nostre arxiu municipal també conté nombrosos documents que parlen de la importància d’aquest cultiu al segle XVIII sobretot, perquè el padró de 1783 replega els bens i propietats rústiques dedicades, i altres documents interessants ens parlen de que quatre experts en la matèria (Josep Riba, Miquel Forner, Francesc Doménech i Josep Banasco), contractats per l’ajuntament, donaven la seua opinió sobre el moment propici per iniciar la verema, estant prohibida completament abans de la data que ells fixaven. Per la seua part Borrás Jarque, en la seua extensa Història poc ens aporta referent a la matèria: «I per a colmo de mals, la Junta Suprema de València, per orde de 16 de juny (1808), prohibia a Vinarós l’embarc del vi, suspenent la exportació que més vida donava a la Vila”. El nostre escriptor Wenceslao Ayguals de Izco, en una de les seues obres, «La justicia divina o el hijo del deshonor» retrau la importància dels nostres vins en aquest diàleg:«Porque admitió mi convite… y hoy rehusa usted…hoy que tengo aquí los mejores vinos del país…Málaga, Jerez, Vinaroz..¿Ha bebido alguna vez vino generoso de Vinaroz?-¿De Vinaroz? Ni siquiera le he oído nunca nombrar.-¡Oh! es preciso que usted lo pruebe…en los Estados Unidos hacen mucho aprecio de este vino que llaman vino-carlon. Le han bautizado con este nombre, es decir, han areglado así el de Benicarló, que es el que lleva un pueblecillo inmediato á Vinaro.».Encara que es tracte d’anotacions de caràcter personal, poden servir les d un testimoni de l’época de finals de segle passat. Es pot intuir com era la producció del vi d alguns anys en Vinaròs.Per exemple, l’any 1861, un propietari de vinyes escrivia: «Este año puede decirse que la cosecha de vino á sido nula por causa del Oidium» I de l’any 1864, escriu estes notes: «Vindimia año 1864. Se an llenado 18 toneles y 2 cuartos. Se an echo 15 prensadas”.. Al cap de dos anys, aquesta altra: «Se an llenado 10 toneles y 1/2.Este año como se apedrearon las viñas abido (sic) poca«. A l’any següent, 1867: «Se llenaron 12 toneles 1/2.El mal de las viñas no nos deja cojer vino”. A partir d’aquest any les notes són més pobres de contingut; la de 1868 és:»Se han llenado 12 toneles«. En 1869 afegia: «Se an llenado 20 toneles y una cuarta». Any 1870 : «Se an llenado 17 toneles y una pipa«. Destaca la nota de l’any 1871; diu així: «Se an llenado 9 toneles. Nota, no he visto en mi vida cosecha mas escasa de vino mas malo. no se el vino en lo que pasara, se vendio a 7 (?) y cuartillo. Se han hecho 11 prensadas y se an vendido a 5 rs. y 1/2 la la (sic) la buesa (?) para nosotros”. Les despeses, per altra banda que solien tindre els propietaris solien ser similars a les que ens ofereix el mateix comerciant a que ens referim, en la seua collita de 1860, a saber: «Gastos de vendimiar y trascolar. 43 mujeres á 42 dineros, 8 chicos a 3 reales, 4 hombres a llevar el carro a 6 reales. 8 hombres a trapichar y trascolar a 7 reales». En 1882, al nostre port va arrivar el gran vapor Maria per a carregar vi, a més a més d’altres vaixells, que tots en carregaven, el qual s’estava pagant a 10 i 11 reals el cànter. També transportaven garrofes i dogues per a fer bocois. Altres descarregaven carbó procedent d’Itàlia. A principis de setembre van entrar al port de Vinaròs nou vaixells de gran bordo: tres grecs, 3 italians, tres francesos i un d’anglès. Eixe any en Benicarló el negoci del vi també estava animadíssim, ja que la collita havia sigut molt abundant, i així un sol comerciant tenia una línea de centenars de carros entre Vinaròs, Benicarló i Castelló sols per a ell. La nostra collita es va presentar ja al setembre molt abundant i al principi la classe superior es pagava a 8 i mig o nou reals el canter, encara que la collita de figues es considerés aquesta temporada perduda i la de patates molt fluixa. Poc després va augmentar a 10 reals el càntir de vi; el raïm de taula anava a 7 i 8 la arrova, les garrofes a 4 reals, l’oli a 38 el decàlitre i la farina a 23 i 23 i mig reals l’arrova. A Vinaròs, davant de les bones perspectives, s’havien presentat commissionats de França per adquirir vi i raim de taula. En Benicarló, Alcanar, Ulldecona, La Sénia i Rossell, l’activitat era extraordinària i es pagava el vi a 10 reals el cànter. En 1883, coincidint amb la construcció del moll, el negoci cobra un nou interés, ja que la collita de l’any va ser molt bona a Vinaròs, Gandesa, etc…i perquè llavors venen molts carros de les poblacions veïnes, transportant els bocois, sent més intensa la venda cap a l’estranger. L’animació en el moll era extraordinària, com també en l’embarcador de Borriana. Eren molts el vaixells que carregaven vi que es pagava a bons preus, sent la demanda més intensa per a França, Anglaterra i Barcelona. Encara que la collita havia sigut bona, la forta pedregada que havia caigut a la primavera va fer portar a alguns vinarossencs a la desesperació, arribant a l’extrem de que un es va penjar el dia 14 d abril, per haver quedat totalment arruinada la seua vinya. Segons Piqueras Haba, l’exportació del vi per ferrocarril des de Vinaròs, va ser la següent:1882: 28,4 milers d hectòlitres1883: 39,4 » «1884: 31,3 » «1885: 57,1 » «1886: 43,9 » «(La font que cita és «Crisis Agrícola y Pecuaria, 1887. Estadísticas ofrecidas por la Compañía M.Z.A.). Si en el pàrraf anterior citavem la importància de la construcció del nostre moll per a l’exportació del vi, ara era el ferrocarril, inaugurat el 8 de maig de 1867 en el nostre tram, València-Tarragona, que, acte seguit, li prenia la mà, passats molts pocs anys, donant la raó a lo que afirma Borràs Jarque, que la construcció del nostre port arribava per fi, quan ja el ferrocarril li passava davant.——————————————————————-Exportacions per la Duana de Vinaròs(Segons J. A.Balbas)De la campanya de 1889-1890, van ser exportats per les duanes de la província les següents quantitats de vi:Vinaròs……………………………. 26.481.437 litresBenicarló…………………………. 16.144.834 «Castelló……………………………. 2.513.641 «El negoci del vi era punt de mira de comerciants i rics hisendats que de diverses procedències recalaven en Vinaròs, com els Ayguals de Izco, els White, O Callaghan, O Connor, Terry, Frexas, els quals competien amb els d aquí, com Pere Vicent Salomó, Eduard Messeguer,els Mayó, Querol, etc.
PERE VICENT SALOMO: Aquest home havia navegat molt per tota Amèrica transportant el vi de Vinaròs: la seua mort va ser reflexada així en la prempsa del seu temps (28-VII-1883): «Ha fallecido en Vinaroz, a la avanzada edad de 82 años, D. Pedro Vicente Salomó, inteligente marino de esta matrícula y que con su trabajo había alcanzado reputación y fortuna. Su muerte ha sido muy sentida y lo será en todos los puertos de la Península y principalmente de América, donde era muy conocido».
EDUARD MESEGUER: En 1883 apareix en la prempsa de la provincia la notícia que reflexem sobre aquest ric comerciant de vi vinarossenc: «Se encuentra en Vinaroz el acreditado propietario y cosechero de vinos D. Eduardo Meseguer, tan renombrado en esta comarca por sus excelentes bodegas.Este año lleva vendidos muchos miles de cántaros de vino de 16 reales el decálitro, lo que prueba su excelencia. El Sr. Meseguer se propone remitir muestras, tanto de comunes como de añejos, a la próxima exposición que proyecta la Sociedad de Amigos del pais de Valencia.También los va a presentar en la Exposición de Amsterdam, lo que dará la importancia que merece a nuestros caldos, hoy poco conocidos en aquellos paises». GASPAR CORRONS: Referent a aquets personatge, encara que ho suposem, deuria ser un ric comerciant en vi, perque en 1883 va apareixer aquesta notícia sobre ell: «Ha llegado a Vinaroz el acaudalado comerciante don Gaspar Corrons, llevando unos cuadros con pasajes de la vida de San Antonio, que ha regalado al ermitorio de San Sebastian, donde serán colocados». I en un altre periòdic, apareix: «El santuario de San Sebastián de Vinaroz se ha visto enriquecido con cuatro grandes tablas, regalo del rico comerciante de la ciudad, D. Gaspar de Corrons. Muchas personas competentes las han examinado y reconocido de gran mérito, creyéndolas del siglo XVII, y obra del afamado pintor Sariñena. Las tablas representan pasajes de la vida de San Antonio Abad«. Es cap a l’any 1917, quan aquest producte que ha alcançat el cim del cultiu, del comerç i refinament de la seua època, comença una forta davallada, derivada de la gran crisi de l’agricultura, produïda anys abans, i per la penetració des de França de la filoxera, que havia arruinats les nostres vinyes, obligant a molts vinarossencs a emigrar cap a Sudamèrica (Buenos Aires, Rio Cuarto,etc) i Barcelona, Sabadell, Terrassa, etc, creant-se a partir de llavors les colònies de vinarossencs, que enyoraran la seua terra. Es encara en aquest temps quan trobem moltes notícies referents al vi com aquestes: «Pocos son los días que no se factura desde esta varios cestos de uva fresca delicadamente presentados, propiedad de los Sres. Hijos de A. Querol.» O aquestes altres: «Sr. Alcalde: Nos consta que alguna vez las pesas que se utilizan por el campo, para la vendimia, han funcionado bastante mal en perjuicio del agricultor. El año pasado pudo comprobarse que una carretada pesó 90 arrobas y en la bascula fiel 97,50. Este robo público no debe permitirse de ninguna manera.» O aquesta: «Ha terminado la recolección de la vendimia en esta. Se cree que se habrán cosechado unas 20.000 arrobas. Bastante más que el año pasado. En general el vino hace muy poco grado, unos 10, debido quizá a lo muy cargadas que estaban las cepas. El precio no ha pasado de 1,50 pesetas arroba«. Paral.lelament a aquest negoci en floreixein d’altres com les fàbriques d’aiguardent, alcohol, tonels, etc. Es curiòs destacar que en 1917 hi havien al nostre poble una dotzena de treballadors d’aquest darrer ofici, mentre que els que feien botes en Benicarló, passaven dels 400, encara que el ferro i la fusta (dogues, importades d’Itàlia majorment) els obtenien aquí i després havien d’embarcar els bocois buits per a altres destins, altra vegada en Vinaròs.
TRIST FINAL: Com es pot llegir també en una notícia que apareixia en la revista “San Sebastián” de 1917, així va repercutir la baixada dels preus i del negoci del vi a la nostra ciutat: «Aquí hace más de 25 años que hemos padecido las enfermedades de los viñedos y baja del vino, principal cosecha, y no hemos sabido pedir lo que en justicia deberíamos haber conseguido. El agricultor necesita el crédito agrícola, esto es, que el Estado le preste dinero para cultivar sus tierras (…) con lo cual NO HUBIERAMOS LLEGADO A LA MISERIA PRESENTE Y A LA DESPOBLACION ESPANTOSA QUE ACABARA CON TODO ..(…). (8-XII-1917). Efectivament, com es pot vore en l’aspecte demogràfic, el descens de la nostra població va ser brutal. De 9.926 habitants en l’any 1887 es va passar als 7.520 de 23 anys després. En 1933, però, encara constaven en les guies a l’ús els següents colliters i magatzems de vi: Adolfo Cabadés, Hilarión Claramunt, Juan Escrivano, Sebastià Fontanet, Hereus de Eduard Mesequer (colliters) i Juli Chillida, Justo Ferrús, Manuel Rabasa, Josep Redó (magatzems). Les fàbriques d’aiguardent eren les de Joan Rabasa i Viuda de J. Talavera. Com a cuberos o tonelers figuraven encara Josep Ferrer, Josep Llàtser i Domingo Salazar. La crudenta guerra civil i els anys posteriors de gran estancament econòmic acabarien d’apagar les darreres brases d’aquella gran fogata, de l’important negoci del nostre vi.
NOSTALGIA: Quan després de molts anys, en 1960, es recordava sentimentalment la importància d’aquest producte del nostre poble. Així el mestre i poeta local Manuel Foguet, en una sentida pàgina del nostre «diariet» va escriure les següents paraules, plenes de nostàlgia dels records del vi i de la seua infantesa: «El Vino de Vinaroz»: / Así se llamaba y tenía probada fama el caldo que se obtenía de nuestras viñas durante el siglo pasado y comienzos del actual. Aún hemos alcanzado nosotros la procesión de los carros de «verema» que llenaban la capacidad de sus bolsas de toldo y que discurrían por nuestras calles en los días septembrinos. Calles de San Francisco, del Pilar, del Puente, de la Virgen, de San Gregorio, de San Pascual, con sus casas abiertas en cuyas entradas el «cup» esperaba el producto del «trepitjà». Fuera, en la calle, las prensas cilíndricas con los capachos repletos de uva pisada; aquellos «cofins» de nuestra infancia. Aquel monorrítmico «clic-clic» de la rueda dentada que movían, en las prensas, las nervudas manos de nuestros labradores que, a pie descalzo, daban vueltas en el torno al cilindro. Ajetreo callejero, perfumado por el vaho que desprendían las variadas clases de uva: «requeno», «macabeu», «pampa redona», «picapoll», «directe», «blanc», «pansé», «moscatell»… Zarabanda de toneles panzudos que fabricaban las numerosas industrias de los «boters» de reconocida fama en España. Almacenes enormes en el Fortí, calles de Santa Magdalena y Costa y Borràs con gigantescos recipientes para el almacenaje. Vida del puerto a cuyos muros atracaban los pailebotes, laúdes, corbetas y embarcaciones de distinto tonelaje en afanosa carga de barriles. En aquellos tiempos en que la matrícula de barcos de cabotaje del puerto de Vinaroz era la primera de España. Los puertos internacionales conocían nuestros cargamentos de vino. Marsella, Cette, Génova, Palermo, Nueva Orleans, Habana, Veracruz, Buenos Aires, Montevideo, Manila… Recuerdo perfectamente cómo me lo contaba mi abuelo, piloto de cabotaje toda su vida, que atezó su rostro con el viento y el sol de todos los mares, llevando cargamento de vino de Vinaroz a las tierras lejanas, en embajada económica que constituía la principal riqueza de la ciudad. Pero llegó la primera guerra europea y, con ella, la filoxera que devastó las vides todas y arruinó la industria vitivinícola vinarocense que ya no se rehizo jamás. / Los tiempos han cambiado.Otros cultivos reemplazaron al de la vid y cada vez, en nuestro término municipal, son menos las hectáreas dedicadas a esta clase de plantación. Ello no obstante, quedan aún las viñas para recordarnos otros tiempos. Todavía nuestros niños pueden ir a «veremar» y jugar junto con los «cofins», dentro de los molinos, cuyas prensas hidráulicas son las encargadas de estrujar definitivamente la uva. Aún a su tiempo, cuando el vino ya ha sufrido todo el proceso de su fermentación, todos vemos aparecer, colgada de los hierros del balcón, la mata de «argilaga» o de «romé» como grito publicitario de la venta del «vi de collita». Ese vino de Vinaroz que constituyó en un tiempo una de sus industrias más florecientes y que, en la actualidad, quedó en pequeña cantidad para recordarnoslo con la degustación de su calidad reconocida».
EL VI EN ELS LLIBRES: El professor Joan Piqueras Haba, en la seua tesi doctoral «La vid y el vino en el Pais Valenciano», editada per la Institució Alfons el Magnànim de València, en 1981, cita unes 162 vegades a Vinaròs. Vam acompanyar-lo personalment, quan preparava la tesi, a Benicarló, a casa del comerciant de vi, Doménech, qui ens havia obsequiat feia poc amb una botella de vi del seu establiment, etiquetat amb el mateix nom del famòs «Carlon», record d’aquells vins que tanta glòria havien donat al nostre Maestrat.

vi 4 vi

Comment here

30 + = 33