Letra S

Sal

salProducte alimentari que des dels primers temps de la Reconquesta es venia com a producte estancat i era ja Jaume I i següents reis qui se la resservàven per a ells i per a l’Ordes Militars, gravant el seu comerç amb forts impostos que es tractaven sovint d’el.ludir. S’utilitzava també per a la conservació d aliments com la carn i el peix i d’aquí naix també la seua necessitat. Es produïa a les gabel.les com les de Peníscola i Tortosa, per citar les més pròximes, que abastien els territoris immediats, similars als territoris que ja els àrabs abastien i distribuien des dels seus «almudins». La de Peníscola produïa sal que sols es podia vendre des del riu Cénia fins a Orpesa, no podent-se adquirir en qualsevol altre lloc i el nomenar Peníscola en aquelles primeres èpoques volia dir igualment Vinarós i Benicarló que eren les seues alqueries. Els infractors en el seu comerç eren castigats severíssimament i estaven obligats a prendre la sal de la gabela tots els pobladors des del Coll de la Garrofera i grau d’Orpesa fins al riu d’Ulldecona. Vinaròs conserva encara un nom de partida de terme anomenat de les Salines, junt al barranc del mateix nom, la qual cosa fa pensar en un antic descarregador o port o tal vegada que en el llit del barranc es trobessen les instal.lacions de produir sal, ja que té una estructura molt plana, a la part que toca a la costa i sembla apta per a tal fabricació. Eixe nom de partida de terme ja era conegut d’aquesta manera en 1606, quan els notaris ho escriuen així a les vendes de finques en els seus protocols notarials (Onofre Vilar en dit any el cita diverses vegades). El botànic Cavanilles al segle XVIII afirma que Vinarós era el centre de distribució de la sal que s’importava de La Mata (Alacant) i es repartia a 80 pobles pròxims. Tenia llavors amb un Administrador del Real Salero, entre quins noms apareix Pedro Armendàriz, qui va morir en 31 de març de 1775 (Llibre de difunts corresponent) i un tal Antoni Gonçales, interventor de la Sal (mor sa filla el 2 d’abril de 1767 (ibidem). Durant la guerra del francés, el general Suchet va traslladar els establiments estancs (sal, tabac i paper oficial) a Benicarló que va convertir en capital de la Comarca però els de Vinaròs ho van reclamar ja que la població de Benicarló estava situada lluny de la platja, mentre el magatzem de l’alfolí de Vinaròs es trobava molt més pròxim. Estant dit producte estancat en mans de l’Estat o de Montesa, es donava a administrar a particulars baix garanties i així veiem com en el segle XIX se li va concedir al Marquès de Salamanca, advocat de Màlaga, qui es va enriquir moltíssim i a Vinarós li la va subarrendar a Demetri Ayguals, germà de l’escriptor Venceslau, com a comissionat en 1842 per a la seua distribució, amb escriptura de fiança atorgada el 16 de maig pels seus germans per garantir la responsabilitat, davant l’escrivà Manuel Roso, hipotecant diverses finques que posseïen com una de sis jornals a la partida del Portell i una altra de dèsset en Aigua Oliva. El magatzem o alfolí de la sal de Vinarós estava al carreronet que per aquest motiu es deia carrer de «Les Salines», i segons Borràs Jarque es va vendre el 29 d’abril de 1876 en pública subhasta a un cafeter conegut com Miravente (?) qui va pagar per ell 27.500 pessetes. En temps de Cabanilles la sal es portava des de La Mata en Alacant i en èpoques més actuals la sal que es venia des de Vinaròs per la comarca tenia diferents procedències per més demanda segurament i així tenim que en 1960 entren la mateixa setmana al port tres motovelers: “Carmencita” amb sal de La Ràpita, “Montjoy” amb sal de Mazarrón i “Bautista Pla” amb sal de Torrevieja (Setm. “Vinaroz” del 27 d’agost).

Comment here

62 + = 69