Letra P

Pirateria

La nostra proximitat al mar ha tingut en el devenir dels temps avantatges i desavantatges. Una d’aquestes desavantatges va ser durant molt temps la pirateria corsària, principalment la duta a terme per la morisma, i de la que tantíssimes referències hi ha al llarg de la nostra història. Les altes muralles que sempre van protegir a la població, manades construir per Hug de Folcalquer, i les posteriors que ens descriu l’historiador Viciana, ens mostren ben a les clares que Vinaròs en tot temps va estar molt ben preparat contra els atacs dels moros. Els «moros a la costa», i «Ves en compte, que t’agafarà el moro Mussa», són expresions que encara avui dia diem els vinarossencs prou sovint. El perill continuat dels atacs des de després de la reconquesta va suposar un estancament demogràfic per a les poblacions del litoral com Vinaròs, al temps que es preferien llocs més protegits cap a l’interior com Sant Mateu, Traiguera, La Jana, que estaven molt més poblats, a més a més d’estar situades junt a l’antiga Via Augusta dels romans. Aquest estancament demogràfic perduraria fins a l’expulsió dels moriscos, en que ja els atacs serien més esporàdics. Precisament la implantació en les nostres terres dels frares guerrillers Templers i la fundació posterior de l’Ordre de Montesa anava encaminada a la defensa de les terres valencianes dels atacs piràtics. La pràctica de fer «corso» o apresaments de naus en temps de l’Edat Mitjana va ser molt freqüent per tot el Mediterrani, donat el gran tràfec de teles, llana, safrà i altres espècies i riqueses existent entre els ports de Venecia, Marsella, Barcelona i les nostres comarques exportadores de l’excel.lent llana «di Sancto Matheo» amb destí cap a Florència (Prato), sobretot. Es tenen moltíssimes notícies i referències dels atacs piràtics a la nostra població. La nostra església i el nostre campanar són i eren autentics baluarts de defensa. Eren i són autèntiques fortificacions. Altres construccions encaminades a aquesta defensa eren les torres de moros. En Vinaròs es recorden i encara queden en la serra del Puig de l’ermita restes de la famosa «torreta dels moros», no feta per ells, si no per cristians; la torre de Sol de Riu, a l’extrem nordest del nostre terme, junt al riu Sénia; el Fortí, emplaçat davant la platja del seu nom, (actual edifici dels jutjats); la torre de Ballester, construida en 1609, etc. PER AIXO, VINAROS NO PAGAVA: Les viles de Vinaròs i Benicarló no pagaven el terç delme a Montesa, volgut imposar per segon Mestre. «I en Vinaròs ningun particular paga cap cens a la Orde ni al Comanador (…) per ser Regalies cedides ab cens enfiteutic pels molts servicis fets a les seues costes contra els alçaments dels moros«. (Borràs, pàg. 34).
ESGLESIA I CAMPANAR: La fàbrica de l’església és una autèntica fortificació. Cal imaginar la desproporció entre aquesta edificació sobre la resta de cases en la població existent a finals del segle XVI, quan se la va construir. Queda ben clar que es feia per a que tinguessen cabuda tots els habitants de la població en cas d’haver de suportar i retxassar un atac piràtic, com ho confirmen les paraules del propi rei: En 1610, el Rei Felip III, quan concedeix la pròrroga pel tribut de la «Sisa» per deu anys més, escrivia: «ad fabricandam Ecclessiam in qua vicini et habitatores eiusdem villae se recipere et tutti esse possint tempore necessitatis ET INVASSIONUM MAURORUM ET PIRATARUM», és a dir, per a que tots els veïns puguen acullir-se i estar segurs en temps de necessitats i de les invasions dels moros i pirates. Per altra banda, el campanar és tota una pesada mola, una autèntica torre de defensa i no un esbelt i bell campanar; que servia de torre de vigilància i per avisar dels atacs. Borràs Jarque ens diu que: «Als llibres de cònters d’aquell temps que hi han a l’arxiu parroquial, es troben pagos al ministre encarregat de «tocar a moro», lo que suposa una vigilància contínua a causa del perill sempre seguit». (Pàg. 73).
TERRENYS DEL CONVENT DE S. AGUSTI: Als frares agustins se’ls havia oferit la primitiva ermita de Santa Magdalena con a primer lloc per a la seua fundació, peró «Mes ja allí presents, no considerarien el lloc a propòsit per estar massa apartat de les muralles a quin abric voldrien amparar-se contra el perill sempre viu de les correries dels corsaris turcs i africans». (Borràs, pàg. 83).
TORRE DE SOL DE RIU: L’historiador Gaspar Escolano, en 1611, de qui ho pren Borràs (pàgina 108), ens diu aixó de la Torre de Sol de Riu: «Cerca de su desbocadura (sic) hay una Torre, que es la postrera de la guarda de nuestra costa, con dos soldados de a pie, y dos de a cavallo, a una legua de Binaroz: y llamanla la Torre del suelo del Rio, por estar fundada a su remate». (Libro octavo.Colª 679). Borràs afegeix a peu de pàgina: «Avui dia és una Torre senyorial dita «de’n Sunyé» prenent nom dels seus posseïdors» (pàgina 108).
VISITA DEL VIRREI A LES TORRES: Utilitzant els texts de Borràs Jarque, en la mateixa pàgina, diu: «A la carpeta 24 de l’Arxiu Municipal, hi han unes «Deliberacions dels 54» del Regne de València, en que consta un Memorial de Don Lluis Carrillo de Toledo, Marquès de Caracena, Lloctinent i Capità General del Regne, donant conter als Tres Braços reunits en Assemblea el dia 1 de desembre de 1607, de la visita feta en novembre anterior a les torres de la costa de Llevant a fi de proveir a la llur deguda guarda i defensa”: «Per la costa de Vinaròs passà el Marquès de Caracena en 12 de Novembre, i encara que en ella no hi havia cap torre, com les de les muralles de la Vila no estaven gens llunt (sic), i ademés es conservaven en molt bones condicions, no proveí res més que posar un soldat d’a cavall per a donar avís a la Vila quan fora menester. La Torre de Sol de Riu, final del Regne, la visità al sendemà dia 3, constatant que tenia una pessa d’artilleria que tirava una lliura i mitja de bala, i proveint la reparació de dos cobertes de fusta per al sopluig dels soldats».
EL FORTI: Segueix sent Borràs Jarque qui amb documentació de l’Arxiu municipal, carpeta nº 21, ens parla del Fortí amb eixes paraules: «La Vila aplegà a sentir la necessitat de algo que substituira a la destruida muralla contra el perill dels corsaris que seguia viu. Reconeixent tal necessitat, es crearen dos companyies de milicies urbanes en 1773; i en 1795 fon reconstruit i posat en millors condicions d’efectivitat, el Fortí de la platja de les ataraçanes fet el segle anterior, costant l’obra 1.110 lliures. Tot lo qual fon completat l’any 1799 ab la construcció de llanxes canyoneres i adquisició de canons de 24, pagats dels fondos de propis.»
ATACS DOCUMENTATS: A l’Arxiu del Regne de València es troben abundants notícies dels atacs a la nostra costa, i especialment a Vinaròs, que comprenen un llarg període de bastants segles. Recopilades per Andreu Díaz Borrás, en el seu treball citat en la bibliografia, tenim que ja el 13 d’agost de 1378, una galeota de moros va ser avistada pels vinarossencs en les seues aigües; el 29 de maig de 1412, van ser avistades dos galeres y una galeota de moros per Guillamó Feliu qui va informar en Paníscola, fugint des de la Ràpita i Vinaròs que la nit abans, uns enemics havien apresat la barca d’en Llagostera, de Barcelona, en aigües de La Ràpita; el 16 de juliol de 1414, es va donar avís a València que a Vinaròs i en la cala del Rull s’havia avistat una «fusta». El 5 de juliol de 1419 va aplegar a Vinaròs un llaüt amb informació de que havia sigut perseguit pels enemics, i que una fusta de Mallorca, patronejada per un tal Rovira, havia estat apresat; el 14 de juny de 1437 un bergantí d’una dotzena de bancs de remers va capturar un llaüt tripulat per tres peniscolans a l’altura de Sol de Riu; el 18 de maig de 1452, un ballener i una galeota van apresar en aigües de Vinaròs una fusta d’un tal Doy de Barcelona, podent escapar-se els mariners; en 8 de juny de 1453, una nau i dos galeotes, en les nostres aigües; el 3 de juliol de 1453, dos galeotes provençals li van robar la barca a Vicent Alegre i van apresar els viatgers que transportava, segons ho va relatar ell mateix en Vinaròs; en 20 de maig de 1454, a mitja nit, una galeota de moros va perseguir en Vinaròs tres llaüts de pescadors, sense apresar-ne cap; el 12 d’abril de 1458, a la posta del sol, una galera i un bergantí que estaven «en jolit», i eren del pirata italià «Scarrincho, corsari enemich de la nostra nació» van ser avistades per dos llaüts de pescadors, a 20 milles de Vinaròs; el 7 de maig de1459, en aigües de la nostra població (Sol de Riu), la galera del italià Scarrincho va apresar un llaüt de Peníscola amb tres mariners. Un dels atacs més famosos que va patir la nostra població van ser el de 1545, descrit per Viciana i recollit per Balbàs del que copiem: (17 d’agost) “Trece galeras turcas arremeten a Vinaroz al amanecer, siendo rechazados por la plaza y causándoles más de 200 bajas. El combate duró hasta las 10 de la mañana. Al día siguiente llegaron hombres en socorro de la villa desde San Mateo con el licenciado Arteaga, inquisidor de Valencia, que a la sazón visitaba el Reino; pero los turcos se refugiaron en los Alfaques y no se atrevieron a repetir el ataque. Vinaroz era en aquellos tiempos una población muy fuerte cercada de un espeso muro y baluartes y artillado con trece piezas y además se hallaban los vecinos armados de arcabuces”. Escolano, per la seua part, diu que el dia 7 de Juliol de 1556, set galeotes van desembarcar en Benicarló i quan els pirates ja estaven replegant amb el seu botí, els van sortir al pas un centenar d arcabucers de Vinaròs, acompanyats de vint-icinc genets els van posar en fuga immediatament. (Libro décimo. Colª. 1768). Els llibres de batejos de l’Arxiu parroquial tenen sovint algunes anotacions curioses dels aconteiximents que el capellà de l’època devia considerar que eren mereixedores de passar a la posteritat. Així, al final del primer llibre de batejos,es llig: «Passà don Alvaro de Mazan ab 19 galeres al socorro de Malta, diumenge a mig jorn que contaven lo primer Juliol 1565. Tornà lo son dit general D. Alvaro de Mazan ab nou galeres dimecres a mig dia que contavem a 12 de desembre del mateix any 1565, dich tornà del socorro de Malta ab bona victoria, llor sia Deu, dexant les altres deu galeres en Mecina ab lo general D. Garcia de Tholed». (El cognom de Mazan s’ha de suposar Bazan, marqués de Santa Cruz). També referida a aquest general, el P. Diago, en els seus «Apuntamientos» relatant la Pacificació de Gènova (1575), en la que intervè el Duc de Gandia, anota: «Embarcòse en Denia, en la víspera de San Bernabé, en las galeras de Nápoles, siendo capitán de ellas el Marqués de Santa Cruz, y llevando también al Marqués de Mondéjar. Navegaron hasta Vinaroz, y pasando hacia los Alfaques, dieron caza a dos galeotes y los hundieron y pusieron los moros al remo». Quan en una població corrien gran perill pels atacs, per mig de foguerades, tocs de campanes (tocar a moro), s’avisava a tots els habitants de la població i també als del veïnat, i pobles de les rodalies als que anava a ajudar en cas de necessitat. D’entre les poblacions que sempre acudien a socòrrer a les altres amb més prestància va destacar sempre Alcoi, la qual ho commemora encara en les seues tradicionals festes de Moros i Cristians.
BATEJOS DE MOROS: Per demostrar que la pirateria era un fet constant, en els llibres de batejos, en els de protocols i en el Municipal es troben abundants documents referits a moros, donant fe d apresaments fets per les dos parts. Corresponen la majoria d ells als segles XVI i XVII. (Vide Esclavitud) En 7 de febrer de 1766, el sastre vinarossenc Pere Onofre LLopis, cobra del clavari Joan Reguart, 8 sous«los quals son per tants li n prometeren donar per un avis porta a les galeres que estaven en Paniscola que y avia una fargata (sic) de moros davant la present vila».(Arx. Mun. Bolletes 1666, nº 171). En 12 de Diciembre 1716, «Juan Lasala, depositario entregué y pagué a Mosen Josep Juan, presbitero, Administrador de la limosna dexada por Damian Ferrer para rescatar cautivos y casar donsellas parientes suyas, quinse libras por la pencion de 4 de Febrero del año 1711 del censo principal de 300 libras, que esta Villa como a tal Administrador le deve y corresponde en cada año en dicho dia; que en virtud de esta y su recibo se le admitiran en descargo”. (Arx. Mun. Bolletes de 1716).
LA FRAGATA DE SANT TELM: La freqüència amb que la Vila es trobava en perill de ser atacada pels moros, va fer determinar la construcció d’un vaixell, en aquest cas un fragata, a la que li van donar el nom de Sant Telm, per a perseguir els pirates, que va ser beneida el dia 2 de juny de 1695, precisament el dia del Sant Patró dels mariners mercants, segons ja s’havia acordat el 17 d’abril de 1669, pagant 400 lliures l’esmentat gremi i el demés pels altres veïns, veent-se d’aquesta manera més segura la Vila des de llavors. (Borràs, Pag. 124).
CAPTIUS RESCATATS: Com hem vist entre els moltíssims cassos de batejos de moros i i demés accions relacionades amb aquest tema que en una d’elles, el bisbe tortosí Justí Antolinez, amb motiu de la seua visita pastoral a la Vila, i enterat de la trista situació de captius vinarossencs, va promoure una acció a fi i efecte de rescatar tots els que poguès. Així en 1633 es van redactar unes capitulacions per a una germandat que repleguès els diners per a poder redimir-los, fent donació de 18 lliures del seu propi pecuni al rector FR. Galcerà, mes trenta set d una almoina que li perteneixia. Ell en persona, acompanyat d’autoritats, va anar casa per casa a demanar, i va dixar establert que un baciner o colector (Miquel Gavaldà) administrés els diners per a aconseguir els màxim nombre de rescatats (Borràs, pàg. 134). Vegem els documents que al respecte trobem a l’Arxiu Municipal: En 4 de maig de 1666 consta que Maria Planossa, viuda de Francesc Trifú, de Vinaròs, rep 15 lliures del clavari de la borsa comuna, Joan Regart, «les quals són mitat de trenta lliures de pencions deu la present Vila de aquella almoyna dona lo Señor Bisbe Antolines per a rescatar catius, les quals se li an consignat per a ajuda de costa del rescat de Frances Trifu, fadrí, que es catiu en Alger (Arx. Mun. Bolletes de 1665, nº 221). Aquest Francesc Trifú regalaria, anys després, en 1732, una corona de plata al Natzaré que és la que encara avui dia llueix a les processons de Setmana Santa. Amb la mateixa data apareix que Mariana Arnau, esposa de Josep Bellviure, de Vinaròs, rep la mateixa quantitat del clavari abans esmentat «les quals son mitat de trenta lliures de pencions deu la present Vila fins lo corrent any de aquella almoyna dona lo Sr. Bisbe Antolines per a rescatar catius, les quals se li an donat per a ajuda del rescat del dit Josep Bellviure, son marit» (Id. Nº 220).
TE DEUM DELS MARINERS: El 28 de juny de 1754, el Gremi de pescadors, el qual ja tenia a Sant Pere com a patró, va fer cantar un Te Deum en l’Arxiprestal «ab tota solemnitat, en acció de gràcies per haver eixit lliures algunes barques, de la persecució d’unes naus corsàries mores que per poc les fan cautives.» (Borràs, pàg. 208).
APRESAMENT DE PIRATES (en 1780): Una acció heroica i apresament de pirates és el títol que dóna Borràs Jarque a un dels paràgrafs del capitol 33 de la seua Història, encara que segurament es deuria equivocar d’any perquè la defunció i soterrament d’uns dels corsaris consta en el llibre de difunts de 1781 (nº 41). Com es veu es tracta d’un atac corsari però no fet per moros, si no fet pels mateixos cristians; diu així: «Tanquem l’historial de la marineria vinarossenca en el segle XVIII, ab un fet valeròs digne d’ésser cantat en un poema èpic. A punta d’alba del dia 15 juny de 1780 (a peu de pàgina diu que el document es troba a l’Arxiu Municipal) es descobriren a la mar, front a la Vila, un paquebot, un escampavia i un llaud, corsaris, que intentaven apoderar-se de les naus que havia en la platja. L’alarma despertà a la població ab el sarabastall de la tragedia inminent. Els mariners, sense arredrar-se i sense contar els enemics, ni mirar els desproporcionats mitjos de defensa, armaren al punt quatre lanxes a les que pujaren gent de mar i gent de terra, baix el mando dels patrons Josep Mayó, Joan Bte. Tosca, Damià del Mas i Nicolau Bas; apressa i corrents seguiren dos lanxes més, i totes es feren mar endins de cara als pirates, a rem que més movia el coratge que’ls braços fornits. Els corsaris meravellats d’aquell contratac ab armes tan inferiors a les d’ells, cregueren desfer-se’n pronte d’aquelles lanxes descarregant sobre d’elles dos canons de calibre dos i tres lliures de bala, granades, trabucs i fusileria. Hora i mitja durava el combat, en mig de la més gran estranyesa dels pirates que veien les lanxes vinarossenques invulnerables a les seues tremendes descàrregues de metralla, quan els vinarossencs lograren abordar el paquebot apressant-lo; en ell hi havien 12 de tripulació, composta de los inglesos, un moro, un venecià i els demés mahonesos. També estaven al paquebot dos valencians que’ls corsaris apresaren el dia 12 en Moncòfar, i altres cinc a tots els quals van donar llibertat els vinarossencs. Del combat va resultar mort un inglès; dels vinarossencs ningú sufrí ni la més lleu ferida. Els victoriosos, més envalentonats encara, atacaren al llaud i a l’escampavia que estava armat amb quatre canons; però, els corsaris no es van atrevir a auxiliar al paquebot i fugiren mar en dins. Els vinarossencs oferiren la victòria i els trofeus al Màrtir Sant Valent quin sagrat Cos acabava d aplegar a la Vila, memorable data de la que mos ocupem més avant».
TORRES DE MOROS SEGONS S. JUAN ARBO: «De trecho en trecho, surgia en la altura una torre de moros. No eran de moros sino de cristianos y levantadas precisamente contra los moros; para la gente eran «Las torres de moros». Las «torres de moros» aparecian armoniosas, con su mole cuadrangular, coronadas de almenas, con sus ventanas angostas, o aberturas que mostraban el grosor del muro; ya en ruinas, centinelas del mar, distribuidas en espacios regulares, surgían aquí y allá, en los salientes de la montaña, dominando la costa. / Se encontraban en todo el litoral, desde Peñíscola a Tortosa, a la cual ascendian por las márgenes del Ebro, siempre asentadas en la altura, evocadoras de noches de terror, de dramas olvidados. / Los piratas berberiscos llegaban en su audacia hasta las riberas del Ebro, y una vez allí, esperaban la noche y se internaban por el rio con sus naves, al amparo de las arboledas y los cañaverales habían llegado en alguna ocasión hasta Tortosa. / La más castigada fue Amposta, a la orilla del rio, a medio camino entre Tortosa y el mar; en ella, todavía hace algunos años, y no muchos- pervivia el recuerdo de aquellas incursiones. / Los piratas dejaban sus naves ancladas a la orilla y entraban en el pueblo alumbrándose con antorchas; sonaban en seguida las campanas; se oían carreras, voces y lamentos, gritos de terror, tropel de hombres, que corrian armados a la luz de los incendios, mientras los piratas se alejaban ya rio abajo en sus rápidas naves, con las jóvenes y los jóvenes apresados, que gemían amarrados en el fondo de las naves. Su destino ya se sabía y bien podian gemir. Ellas serían vendidas como esclavas y ellos destinados a bogar atados a los bancos de las galeras: No era vano, no, el terror que el grito «[Hay moros en la costa» despertaba aún mucho después en las poblaciones del Delta. / De súbito, hundido en estos pensamientos, casi frente a él, todavía lejos, pero ya muy clara divisó la «torreta» por encima del algarrobal; la torreta» o «la guardiola», como se llamaba tambien, aludiendo sin duda a su oficio de guardian a que había sido destinada, se ofreció a sus ojos asentada en el promontorio o cerro, igual como en los días pasados. La «Torreta» era, a la verdad, la Ràpita.» (S. Juan Arbó. LA MASIA. Pàg. 37 i 38. Edic. Orbis. Barna. 1984). Per acabar, en els Llibres de difunts, en el nê 40 de l’any 1781, apareix la seg+ent anotació: «D. Patrissio Morle de nacion yrlandes abitante en la ciudad de Maon, murio desastradamente… (15-Juny-1781)… en un combate que hubo delante de esta villa con unas lanchas que salieron de esta playa tribuladas (sic) de los valerosos hijos de esta villa los quales despues de un largo combate apresaron e hicieron prisioneros de guerra a la embarcación enemiga y su tripulación compuesta de doce Maoneses, dos valencianos y un moro, los valencianos, con el barco, pocos días antes fueron apresados por los maoneses, el dicho Patricio Morle fuerto fue enterrado en el Sementerio de esta Parroquia el dia veinte y sinco de Junio del mismo año, por averse levantado el impedimento del tribunal de sanidad». (15-6-1781).

Comment here

52 − 42 =