Letra P

Pestes

CARETES DE CANAL: Una tradició que va desapareixent són les caretes de les canals. En molts d’eixos artilugis -els que són de ferro colat i segurament d’abans de la guerra- encara podem vore eixes caretes d’angelets o «putti», que com unes altres de pedra que hi havien esculpides en cases cantoneres (recordem la de la Fonda dels Tres Reis, Carrer Major, etc.) tenien una funció religiosa similar a la que ens narra l’Antic testament sobre la història d Egipte, arran de l’angel exterminador que passava de llarg de les cases dels israelites, tacades amb una senyal de sang. La medicina actual ha fet desaparèixer totes les pestes de temps passats. Formaven la fam, pestes i guerres els principals components dels quatre «Genets de l’Apocalipsi». Vinaròs tenia els antics portals de les muralles dedicats a sants pestífers per antonomàsia com els Sants Metges o Sants de la Pedra, Sant Roc i Sant Cristòfol. El mateix patró Sant Sebastià era sant advocat contra la pesta. De fet la nostra història està plagada de pestes. Les continues baixades de les imatges dels sants patrons des de la seua ermita donen fe d’elles. Però s’en parla prou poc o gens. Altres pestes si estan degudament historiades. Així llegim en el Cronicó de Benifassà que en 1348 va haver una mortaldat universal (La Pesta Negra que va assolar la població de mitja Europa), en 1595 en va haver una altra en Vinaròs, segons l’antiga novena del Natzaré; en 1648-1650 la pesta bubònica que va coincidir amb la Guerra de Catalunya i es va habilitar el carrer Les Ànimes, com antic cementeri o «Llatzeret». Aquesta pesta es historiada llargament a la nostra província per Balbàs, en el seu llibre “El libro de la provincia de Castellón”. Així cita (pàgina 262): “Aquí fue extendiendose por todo el Maestrazgo, siendo las poblaciones que más sufrieron Vinaroz, Alcalà, Càlig, San Mateo y Traiguera”. Era costum en totes parts posar una creu en les cases infestades per a que la gent fugira. Altres, segons Borràs, en 1653 i en 1677 – aquesta també coneguda com pesta negra per tota Europa. En el llibre de baptismes, al final de l’any 1748 el capellà escriu fent constar que van ser tants els nascuts com els morts a «causa de las viruelas». Va ser molt crudel també la mortalitat de xiquets en 1766. En mirar els llibres de batejos es posen els pels de punta, apareixent pàgines i més pàgines de difunts amb l’afegit “d’albat», xiquet/a (albat home o albat dona): durant tota la primera mitat de l’any apareixen quasi diariament els difunts albats. Hi ha dies de tres, quatre, cinc i fins a sis albats en un sol dia. Per tant no era gens d’estranyar la profunda religiositat dels pobles que res podien fer contra eixos successos misteriosos per a ells, però que avui s’expliquen i s’atribuixen a la falta de profilaxi, aigües contaminades, carrers estrets, poca ventilació, inexistència de desàigües, etc. etc. 1849-1853. Balbàs altra vegada escriu de la nostra Vila: “1849. A fines de este año hizo la peste grandes estragos en San Mateo, Vinaroz, Benicarló, Traiguera y Albocácer y altres parts del Maestrat vell de Montesa.” Del CÒLERA de 1845 i 1855, ja va escriure Arturo Oliver un extens treball monogràfic publicat per l’Ajuntament amb el títol “Las epidemias coléricas del siglo XIX en Vinaròs”. LA CUCARATXA.1918. Ja la descriu somerament Borràs en la seua Historia de Vinaròs. GELADA DE 1956: L’any 1956 es va produir una forta gelada durant els mesos de gener i febrer. Molta gent llauradora va tèmer pels arbres (tarongers, garrofers, oliveres, etc, que van perdre totes les fulles i es van quedar prou afectats). La font de La Mera va apareixer totalment glaçada i feia molt de goig. Però els efectes més negatius es van produir en la gent d edat avançada que van morir en una proporció doblada a la normalitat. Es a dir que si durant els mesos de gener i febrer a Vinaròs van morir 28 i 23 persones en els anys següents de 1957 i 1958, en el de «La Gelada», que així amb aquest nom era recordat per la gent, van morir-ne 53, pràcticament tots adults i de prou edat. Com hem dit la major part de defuncions es produixen durant aquest dos mesos, perquè en començar mars ja la cosa canvia. Cal fer notar que s’aprecien altibaixos i que no tots són persones d’edat avençada, les quals no cal tenir massa en compte. El fet és senzillament que per causa del fred es produix un accelerament de les defuncions les quals es dupliquen, resultant més afectades les persones velles. Altres pestes si estan degudament historiades. Així llegim en el Cronicó de Benifassà que en 1348 va haver una mortaldat universal (La Pesta Negra que va assolar la població de mitja Europa), en 1595 en va haver una altra a Vinaròs, segons l’antiga novena del Natzaré; en 1648-1650 la que va coincidir amb la Guerra de Catalunya i es va construir el carrer de Les Animes, antic Cementeri o «Llatzeret». Altres, segons Borràs, en 1653 i en 1677 -aquesta també coneguda com pesta negra per tota Europa. En el llibre de batejos al final de 1748 es fa constar que van ser tants els nascuts com els morts a «causa de las viruelas». De Segura Barreda, historiador de Morella, recollim que en 1809 es van produir unes terribles calentures tifoidees. Oliver Foix va tractar amb profunditat del còlera dels anys 1855 i 1885, retratant la psicòsi de por que feia soterrar als mateixos moribunds i als morts a les poquíssimes hores de la seua defunció. Així, de la pesta de 1830 que en Vinaròs no es va deixar sentir tant, a Barcelona van morir 22.000 persones i a Tortosa 5.100, entre elles el mateix bisbe de la Diòcesi, Ros de Medrano, que va morir a les dotze de la nit i a la una ja l’enterraren per por als contagis. Del 1918 es recorda encara la pesta batejada com «la cucaratxa», amb el resultat de 67 morts en el mes d’octubre a Vinaròs, a pesar de prendre l’Ajuntament tota classe de mesures de profilaxi arruixant totes les nits els carrers. S’assenyala també la gelada de l’any 1956 en que es van produir 56 morts en els mesos de gener i febrer – cas inusual per eixe temps – degut a les baixíssimes temperatures. Si a aquestes calamitats afegim altres com plagues de llagosta i fortes sequeres que deixaven sense collites a la població que era llavors tan necessitada i vivia quasi exclusivament de l’agricultura, comprendrem que la religiositat era també major i les impetracions als seus sants protectors eren més acusades. Per aixó trobem tantes baixades de les imatges de la Mare de Déu i de sant Sebastià de l´ermita cap al poble, per demanar-los la protecció i la salvació. Una plaga de llagosta terrible va induir als llauradors vinarossencs a buscar i creure en eixe mateix remei i d’aquí que es va promoure la construcció de l’ermita de sant Gregori.

Comment here

89 − 87 =