Letra P

Pesca

El 3 de març de 1787 S. M. el Rei concedeix a la matrícula de Vinaròs l’ús de vuit parelles per a la pesca coneguda com del bou, reglamentant-se dita modalitat pesquera degudament.
A l’octubre de 1916 es va aprovar una disposició reglamentant que podien ser patrons de barques de pesca els majors de 50 anys que demostressen la seua aptitud per la navegació encara que no sapiguessen llegir. Fins l’any 1920 en que van apareixer els motors per a les barques que fins llavors totes es movien a vela. Les maneres més comunes eren la pesca del “sardinal”, molt famosa i els palangres, artons, les del bou o d’arrastre i llangostiners. Es sortia a la mar al tardejar per a calar les xarxes i al matí següent es tornava a recuperar-les. El lloc on estaven situades es coneixia per unes senyals anomenades “galls” o balises i llavors es xorrava, és a dir es recollien les xarxes on estaven enganxats els peixos. La manca de vent a eixa hora de recollir el peix motivava que haguessen els mariners de bogar amb els rems, cosa molt pesada i impossible en les barques d’arrastre o del bou, les quals havien de fer veda entre maig i agost. Les xarxes dels llangostiners eren molt fines i el seu enemic principal era el sol que les descomponia i s’havien d’estibar a la bodega. Eixes barques llangostineres eren menudes i en elles anaven dos homes i un xiquet més jove. Com que replegades les xarxes i portat a primeres hores del dia el resultat a vendre, després de l’esmorzar-dinar que quasi sempre era arrossejat amb bon peix com rascasses negres, jorioles, polpets, mabres, llangostinets trencats i algún palaí, tot regat amb vi del porró, es descansava sovint en la mateixa barca baix la vela durant el dia, sent aquest l’estiueig placenter de la gent marinera de llavors. (Vide Vents) Sobre la pesca de la llum apareix aquesta primera notícia curiosa: “Se han hecho ensayos de la pesca del “farolot” con la que se obtiene coger la sardina a toneladas. Entienden en esta campaña los Sres. Sorolla y el patrón Tomás Sanz”. (Rev. “San Sebastián”, abril 1925). En la tercera setmana de maig de 1993 es va establir un rècord de captures de sardines i seitó que va arribar a 15.000 caixes en tres dies, estant però el sector molt desanimat i amb recessió donat que es continuaven venent barques, quedant per tant cada dia una flota més reduïda. En la década de l’any 2000 es va posar de moda el nostre port per la captura de tonyines roges que atreïa compradors de fora que les adquirien, traslladant-les en camions, convenientment embalades amb caixons de fusta a l’aeroport d’Alacant, d’on feien cap a Ámsterdam i des d’allí a Toquio (Japó) on s’arribaven a pagar 200.000 euros per una peça de 200 quilos, sent allí utilitzades per a fer el típic “suxi” japonés, tallades a trossos menuts con si fossen de pernil, però molt més car, i servits en els restaurants sols per a les butxaques dels més pudients, trobant-se la pesca del nostre port immers dins d’un món ja totalment globalitzat i comptant amb el perill de la sobreexplotació. (Vide barques)

Comment here

20 − = 10