Letra G

Guerra de Cuba i Filipines

guerra_cubaEn 1957 encara quedaven a Vinaròs 12 supervivents d’aquella contenda. Molt poc cas se li va fer a aquesta trista guerra. Cert que van haver diverses manifestacions pels carrers, quan al mes d’ abril van saber-se notícies de la catastròfica guerra de Cuba i Filipines, però al mes d’agost ja s’havien oblidat celebrant-se les festes amb tota normalitat i amb bous durant sis dies en els carrers del Socors i de santa Magdalena. Però sí que apareixen nou compatriotes vinarossencs que van perdre la vida en ella, els noms dels quals eren: Josep Beltrán Sala, Cristòfol Bas Carceller, Baptista Cervera Safont, Francesc Encinas Duran, Lluís Esteller Pedro, Emili Fabregat Roig, Manuel Martínez Joal, Salvador Palau Miralles i Antoni Rabasa Caballé. El mestre Manuel Foguet va interrogar en 1957 a un supervivent d’ofici fuster, germà de mossèn Limorte el qual havia estat assassinat durant la Guerra Civil del 36,. Era Josep Limorte Jardín. Refereix que dos anys abans van ser sortejats a Castelló i a vint-i-dos vinarossencs els va tocar anar a Cuba. També van anar uns altres que servien en batallons de la Península i van ser sortejats en els seus propis regiments. Josep Limorte va ser destinat a la Comandància de Manzanillo, de Santiago de Cuba prenent part allí com a un dels ajudants de servei d’aprovisionament dels diferents combois, en les zones de Veguita, Cañada la Honda, Bayano, Cauto i Giguaní. El final de la guerra el va sorprendre en juny de 1898. Havien sortit de Manzanillo amb un comboi de suport a una columna de cinc mil homes comanada pel general Escario i es van dirigir a Santiago de Cuba que estava defensada pel general Linares. En arribar allí es va fer càrrec de la plaça el seu general per trobar-se ferit el que la comanava. Davant de l’ultimàtum dels ianquis, la població civil va evaquar el campament de sant Josep durant les vint-i-quatre hores que els havien donat de plaç, encara que alguns paisans no van voler abandonar les seues hisendes. Finalitzat el plaç l’artilleria va bombardejar des de les nou del matí i al dia següent van quedar tots prisioners dels nordamericans i desarmats. Van quedar-se fins el 28 d’agost com a presoners al campament de San José. Els ianquis els van tractar molt bé i els deixaven pasturar els ramats d’aprovisionament fora del campament. D’entre les anècdotes que va referir Limorte, afirma que no van tenir cap tipus de problema en tractar amb els mambises, natius cubans que eren prou primitius i cruels, i que una nit, vigilant “l’Ingenio” de Venecia, de la ciutat d’Alcaño, van rebre la consigna de disparar a qui no respongués al crit de “Alto, ¿Quién Vive?”. En la foscor de la nit, una ombra grossa que se’ls atançava no va contestar i al matí següent es van trobar davant l’entrada del campament un bou mort amb el tir al cap. Van ser embarcats eixe mateix dia 28 d’agost en el vapor francés “Cheviron” el qual va arribar a Vigo el 16 de setembre, després de 20 dies de navegació i van estar la primera nit en locals de la Creu Roja, traslladant-lo a ell a l’hospital militar de Burgos per estar malalt de paludisme fins que després de 18 dies més va retornar per fi a sa casa, dolent encara de la referida enfermetat. En 1957 encara quedaven a Vinaròs dotze supervivents, ja tots ells octogenaris. No sabem altre nom que el de Vicent Pitarch Fonollosa, que va morir dotze anys després, en 10 de gener de 1969, quan ja contava 91 anys. L’avençada edat d’aquests supervivents ens fa pensar que algun mal o enfermetat deurien agafar que els va immunitzar contra molts altres, ja que tots ells van viure molts anys; hauria sigut questió d’estudiar aquest curiòs tema… Bé, els supervivents no rebien cap tipus d’ ajuda, encara que la demanaven i per aquest motiu ja s’havien associat, tenint dos entitats, una a Barcelona i l’ altra a Madrid, denominades “Supervivientes de las Campañas de Cuba y Filipinas” i “Caballeros de las Campañas de Ultramar”, respectivament, creades per a defensar les seues reivindicacions. D’aquesta trista guerra la gent tant sols recorda alló de “Més es va perdre a la guerra”…, la de Cuba, clar. En la de Filipines també van haver-hi vinarossencs. No podem saber de moment més que el que contava el mariner “Tio Teli” a Hortas en desembre de 1971, a l’edat de 97 anys. El tio “Teli” era de les Cases d’ Alcanar, li dien Baptista Sancho Boix, havia nascut en 1875 i portava més de setanta anys vivint a Vinaròs. Diu que fent la mili a Saragossa, s’havia lliurat del sorteig d’anar a Filipines nou vegades, però al final li va tocar. El viatge amb el vaixell Leon XIII va durar 36 dies d’anar i 33 de tornar, perquè segons dia, anant els va agafar “l’anquinosio” (equinocci) i molta mar, sent les dos vegades amb el mateix vaixell. En van anar 33.000 soldats i sols en tornaren 4.000. Va estar cinc anys, dels quals no va estar sempre lluitant, ja que van caure presoners dels “indis tagalos” i van patír moltíssima, pero que moltíssima fam, que no es cansava de repetir, ja que sols menjaven cocos i molts companys es morien; però que després els van fer prisioners els americans i els donaven de menjar de tot, i tot el que volien, i a més els regalaven vuit duros cada dia, amb lo qual s’ho passaven molt requetebé; que estava molt agraït dels americans i que els volia molt i cada vegada que sentia parlar d’ells per la tele se’n recordava de com va ser felís en aquells temps. Se’n recordava d’alguns companys canareus de la guerra i de tres vinarossencs; a un li dien “Cap de Matxo”, a l’ altre “Auquenio” (Eugeni) i a l’altre Telesforo “Monque” (Monje). Se’n recordava dels noms d’alguns generals amb els qui havia lluitat com Polavieja, molt famós. Ell, mentre vivia a Manila, la capital on residia, sols tenia termor a les bales i a la fam; recordava que s’ho passaven molt bé amb les xiques que els donaven diners i ells se’ls gastaven en anar a vore l’espectacle típic de les baralles de galls. També que poc després, per una acció de guerra que va fer molt arriscada li van donar una medalla i no el van ascendir “per no saber de lletra”. Li van donar cent duros una vegada i cent duros una altra, i a més a més dos quinzets diaris per la medalla. Quan va tornar a Espanya, en dia de Corpus, no els van deixar baixar del vaixell; els van retindre en quarentena i els van portar a “Magó” (Mahó). Quan per fi va arribar a les Cases no s’ho creien. Sa mare ja portava dol perquè es pensaven que s’havia mort i la novia estava a punt de casar-se amb un altre novio, però enseguida va tornar amb ell. Després aquí mai va tindre cap benefici ni li va quedar res de paga pels sofriments de la guerra de Filipines.

Comment here

− 9 = 1