Letra C

Carácter

CaracterEl nostre escut heràldic s’acompanya de la llegenda de «Molt Noble i Lleial». Aquestes qualitats que se ns van atribuir i concedir per les Corts de la Nació, gràcies a un fet puntual, per la heròica defensa en les guerres carlines, ha sigut, però, una constant al llarg del nostre devenir històric, ja que Vinaròs sempre ha lluitat al costat dels Governs establerts en la nació per la voluntat del poble. D’aquesta manera ho afirmaven en el segle passat Madoz (1845) i Mundina (1873): «Esta población ha sido siempre leal a sus legítimos gobiernos«. Així també, el segon autor afirma que: «Son sus habitantes incansables en sus empresas, formales en sus tratos, pero despejados y vivos para los asuntos comerciales«. Sarthou Carreres ve a dir quasi el mateix: «Muy serio y formal, trabajador, inteligente, de ideas modernas y amante del progreso; muy amable con el prójimo«. El metge Romualdo Vizcarro Prat en el seu estudi “Memoria Médico Topográfica de Vinaroz”, de l’any 1893 diu: “Poco hay que reprochar respecto a sus hábitos y costumbres. Poseen más de veinte sociedades cooperativas que les socorren sus enfermedades. Tienen amor al trabajo y al verdadero progreso, aceptan sin resistencias las reformas que la civilización impone. Se distinguen por su carácter pacífico, y entre artesanos y marinos los hay que poseen bastante instrucción y mucha cultura”. D’època més moderna, s’han afegit altres qualificatius com: «lleal i noble, religiòs i progressiu, heroic, respectat i volgut, justicier, alegre i optimista«. Així ho expresa un crític de la Història de Borràs Jarque. En política sempre s’ha dit que som republicans, lliberals, progressistes, seguint aquella dita de que : «En el cielo manda Dios,/ enla feria los gitanos/y en el pueblo de Vinaròs/ mandan los republicanos». Religiosament, recordant que vam tindre la primera lògia masònica de la província, diriem que som bastant agnòstics, encara que hem donat figures puntals a l’Església. Cal reconèixer que som oberts i acollidors envers els forasters; que també som gent activa – social i culturalment parlant-, quan es tracta de integrar-se en entitats culturals, recreatives o esportives, però molt individualistes per a mouren’s i associar-se en empreses o negocis. Per la manera de viure de la gent, més dedicada al comerç, restauració i serveis, treballs remunerats amb menys esforç, que a l’agricultura dixada majoritàriament en mans de llauradors de pobles veïns, conservem a la vegada qualitats que són ancestrals reminiscències d’aquells primitius ilercavons amants de la seua independencia i la principal característica de jueus que van conviure amb la nostra primitiva població cristiana. Per la singular posició geogràfica, hem estat quasi sempre més decantats i relacionats amb Catalunya (emigració, industria, premsa), sense caure en el tipus de català pesseter, encara que perteneixquem a València, d’on ens ve el caràcter més mediterrani, alegre i festiu, de «bons vivants» i del «dolce far niente», amb bastant de «meninfotisme» i «de poca substància», com qüestionava el nostre compatrici Almela i Vives, sense caure en el tipus de valencianet un tant buit, xulet i poc formal en els tractes. Actualment per la indústria del moble i la taronja ens acostem més a eixe món valencià. Tenim com a peculiaritats que remarquen el nostre «vinarossenquisme», el «chauvinisme» o enamorament de les nostres coses, la idiosincràsia que ens fa creure ser molt millors que els demés, peculiaritat per altra part típica de tots els pobles i més dels que ens envolten, imaginant-nos ser superiors i aristocràtics; així tenim que els mateixos traiguerins diuen que Vinaròs és el seu grau. Ens recorda encara eixe orgull quan sentim aquella dita popular de «Vinaròs, París i Londres»; la del «Vinaròs, trocet de cel», que es canta al nostre himne; de l’expresió comuna de que «vivim al rovellet de l’ou»; d’aquella altra d una enganxina dels cotxes que propalava lo de «Xe, de Vinaròs i et queixes?» i finalment d’eixe invent més modern de «Vinaròs, ara i sempre», elaborat des d’instàncies oficials i reproduit en cartells, camisetes i demés… Efectivament, aquesta sensació de que vivim en un paradís no és una questió vanal. Vivim en la costa que està molt de moda i estem ben comunicats. Mirem el turisme de masses que aplega durant l’any al nostre poble i des de fa més de cent anys que ja ve a omplir les nostres platges i a paladejar l’exquisit peix i marisc i el nostre desparegut bon vi. Recordem anecdòticament al Duc de Vendôme i l’estada del Rei Carles IV amb tota la seua família més d’una setmana, precursors del turisme. Es diu, en broma, entre natros, que son derrotxadors i que si necessitem diners, anem a demanar-los a Benicarló o Alcanar en taxi i que els d’eixes poblacions venen després a buscar-los a peu, per estalviar. Però els vinarossencs sols s’uneixen per fer paelles i divertir-se i i no per emprendre negocis. Deia el profesor Agustí Comes que cada vinarossenc duu un rei a la seua panxa i així veiem que no fa negocis “ni en sa mare”. Una altra característica que ens perd és que no sabem traure profit de les eminents personalitats que el poble dóna com han sigut els grans artistes Juan Ballester Ayguals (un total desconegut, pràcticament, però que té un carrer dedicat a Barcelona), Vicente Roso Mengual, Antonio Carbonell, Francesc Vaquer, Sebastià Miralles, Carles Santos Ventura, etc. per citar-ne alguns. Tampoc ha tret profit dels qui han tingut algun relació amb la ciutat com Josep Samaranch, president del Comité Olímpic a nivell mundial qui de jovenet feia de viajant de teixits i venia sovint a Vinaròs, o de Josep Lluís Roca, empresari constructor, qui fou President de la Federació Nacional de Futbol durant el Mundial de Futbol celebrat a Espanya en 1982; de Sebastià Serrano, assidu visitant de la població, de famílies adinerades com els Miravet Redó que van oferir a mossèn Sirisi el que vullgués i demanés per a l’ornament de l’església arxiprestal. La nostra ciutat -bromes apart- té com a inconvenient característica el estar lluny de tot, és a dir, dels centres de poder i de decissió, com poden ser València, Barcelona, Madrid, etc.. I això compta molt ja que és un dels motius pels quals són pocs els vinarossencs que ocupen càrrecs destacats i puguen afavorir el poble. També és opinió generalitzada que els vinarossencs tenen un caràcter cainita o envejós, ja que ensalzen o són més amables amb qualsevol dels forasters, però desprecien els que són del poble.

Comment here

31 − 28 =